El pes de l’estètica

Els tribunals marquen el destí penal dels que estan sotmesos a instrucció judicial, però és el carrer qui jutja la coherència i la credibilitat. Pel PSOE, una marca que se sosté sobre el relat de la justícia social i l’honradesa en conductes i formes, el veritable problema actual no és l’amenaça de la toga: és estètic. I l’estètica, a l’esquerra, funciona com un termòmetre moral. Per això, més enllà del que acabi dictaminant la justícia sobre el cas Zapatero, el cas Leire Díaz o les derivades del cas Ábalos, el que asfixia el partit és l’amenaça de desconnexió absoluta dels que es veuen sorpresos per una escenografia incòmoda.

L’esquerra ha construït històricament bona part de la legitimitat sobre una presumpta superioritat moral. No n’hi havia prou governant, calia representar una manera de ser al món. Una contenció. Una sensibilitat verídica cap a la cohesió social i l’austeritat moral. La justícia social. Per això el mal no neix només dels indicis judicials ni de la possible existència de conductes impròpies, sinó també de les imatges que projecten determinats comportaments, preparat amb joies, diners i viatges. Hi ha escenes que erosionen més que una imputació.

El cas Zapatero obre una porta a l’abisme, el de la desafecció moral dels votants

Ja va passar amb les converses obscenes entre José Luis Ábalos i Koldo García, en què parlaven de dones com qui tria plats en un menú de restaurant de carretera. No era només vulgaritat: era la demolició simbòlica d’un discurs polític que havia fet del feminisme una de les seves grans banderes. Això no es discutia als tribunals, sinó en la consciència de molts votants progressistes que van observar, entre l’estupor i la decepció, com alguns dels seus reproduïen el masclisme més ranci.

Ara emergeix una altra estètica també devastadora. La de l’expresident convertit presumptament en intermediari privilegiat, la de les agendes, els contactes i les influències orbitant al voltant d’interessos privats, la d’unes filles que haurien rebut grans quantitats de diners empaquetant informes mentre milers de joves sobreviuen en pisos compartits i encadenen contractes precaris i salaris mileuristes. Potser tot tindrà explicació jurídica. Fins i tot potser no hi haurà cap retret penal. Però el problema per al PSOE ja no és exclusivament judicial: és narratiu i moral.

No és la primera vegada que polítics del PSOE s’associen a privilegis, favors i estils de vida allunyats de la realitat quotidiana dels seus votants, però ara el risc és accelerar un canvi de cicle, cap a la dreta i la dreta extrema. La fractura emocional és inevitable. L’estètica deixa de ser superficial. El PSOE tem avui una cosa pitjor que una condemna: que una part de la societat es deixi de reconèixer moralment en els seus referents. El cas Zapatero obre una porta a l’abisme sota el pes d’una estètica que, a ­diferència de les sentències, no admet recursos.