El transformador del Girona

La no continuïtat de Míchel a la banqueta del Girona mereix una anàlisi per tot allò positiu i interessant que ha sabut generar. La transformació d’un equip que lluitava a Segona en un club que pel seu joc ha estat reconegut a tot Europa és fruit de la traça d’aquest entrenador. Podríem dir que va transformar el Girona en un conjunt amb una identitat pròpia que a més feia divertir-se tot aquell que veia els seus partits.

Míchel va apostar des del 2021 per un model valent, ja que va combinar possessió, sortida neta des de darrere (en el format més modern, que és a la màxima velocitat per no permetre el replegament del contrari) i pressió alta davant la pèrdua. El normal en un equip que havia ascendit hauria estat provar de subsistir a través del replegament. Per això, fins i tot partint d’un 4-2-3-1, el sistema evolucionava segons el partit. La mobilitat dels seus jugadors sempre va ser clau. D’aquesta manera va situar laterals molt profunds, extrems oberts i migcampistes capaços de generar constantment línies de passada. Podríem indicar que més que un sistema rígid va buscar sempre generar una xarxa de relacions i solucions constants per obtenir verticalitat.

Més que el sistema de Míchel, el que han fallat han estat els recursos, ja que peces clau han envellit

Molt interessant era la seva evolució per una banda, provant d’atreure els jugadors defensors rivals cap a aquella zona, aleshores amb més espai buscar els un contra un a la banda contrària. I, si no era així, el que provocava era arribar a l’àrea rival amb la màxima celeritat possible. Aquells partits són el que jo dic que t’impedeixen de poder anar al lavabo perquè en qualsevol segon t’has perdut una ocasió o un gol. Un futbol de possessió autèntic i no aquell amb el qual la gent es confon. No és la possessió per si mateixa el que comptava, sinó la possessió per desordenar al contrari, buscant trobar solucions en el joc interior per acabar culminant a través de les bandes.

No era una possessió per estètica, sinó una eina per aniquilar el rival. Quan la possessió no aconseguia aquests objectius, era l’eina utilitzada per no patir defensivament, ja que el rival no tenia la pilota. Això va portar a assolir la millor versió la temporada 2023-2024, en què no només va poder competir amb els grans, sinó que fins i tot va arribar a discutir el liderat a la Lliga durant molts mesos. El Girona de Míchel va mostrar que no era una sorpresa passatgera, sinó un equip dotat d’uns mecanismes col·lectius molt treballats.

Pot ser que algú pensi que finalment el sistema en un moment donat va mostrar límits. Però crec que, si l’anàlisi és freda i sincera, més que el sistema, el que van fallar van ser els recursos. Jugadors clau han envellit sense trobar el relleu i figures indispensables han desaparegut. Sense que el club aconseguís alternatives.