La gran festa (dels docents)

M'adhereixo a l’esperit lúdic de la vaga del professorat de Catalunya, uns dies paella popular, uns altres botifarrada amb mongetes, a estones pupitres que bloquegen l’accés del guiri a la Sagrada Família, a estones talls de les autopistes, sempre amb el ritme de fons de les batucades, aquest càstig creat per Déu per homogeneïtzar el so de les festes i enervar de debò.

Com no hauria de simpatitzar o empatitzar –em faig un embolic– la ciutadania amb els nostres docents si exigeixen el que és seu a costa del que és nostre d’una manera tan riallera! Ja se’ls nota el desig altruista de donar el to –de color!– durant la visita del Papa...

Les protestes dels docents són un abans i un després, i ves a saber si els protagonistes les catalogaran d’“històriques”. ¿Que no valoreu l’estil festiu dels qui decideixen tallar d’avui per demà qualsevol via de Catalunya, el temps que els sembli? A fi que els perjudicats es relaxin i es diverteixin als seus cotxes, els manifestants somriuen, xiulen, canten com els cors de gòspel i cuinen, convençuts que la ciutadania se sumarà a la gresca. On d’altres observem una pèrdua en picat de simpatia per les seves demandes, ells mantenen l’esperit dels qui no fa tant cridaven “els carrers seran sempre nostres”.

Els talls de vies desproporcionats es compensat amb alegria, paelles i batucades

Pel que sembla, cap protesta a Catalunya no està subjecta a limitacions o a una proporcionalitat elemental, observació que –imagino– incorre en el feixisme. I, com que tot és cívic-festiu, ara toca la barra lliure a la via pública, sense necessitat de demanar permís a l’autoritat ni percebre que, a part de carregar-se el final del curs escolar, estan perdent suport social.

Cap torcebraç sindical no és la cerimònia del te, cap protesta als carrers no eximeix de causar molèsties, el dret de manifestació és constitucional, etcètera, etcètera. Tampoc no és un xec en blanc. Si l’educació pública perd qualitat, no és exclusivament per falta de mitjans. Una mica d’­autocrítica.

Tampoc no ajuda un professorat que aquests dies transmet nar­cisisme i frivolitat i un punt pesseter. No hi ha res dolent en l’exi­gència d’una pujada salarial es­pectacular, sí que n’hi ha en el tartu­fisme.