La virtut de demanar i el vici de no donar

Vull un gelat, vull el videojoc de moda, vull unes vambes, vull passar el cap de setmana fora amb els amics, vull tornar a casa després de les dotze de la nit... Vull un altre referèndum d’independència... L’estratègia dels nacionalistes escocesos és com la del nen o adolescent que sap per endavant que li diran que no, però tot i així insisteix en la justícia de la seva reclamació per estovar a poc a poc la negativa dels seus pares i preparar el terreny de cara al futur.

En el cas del govern laborista britànic, i referent a una consulta sobiranista a Escòcia, no és no. I no només per a l’actual primer ministre, Keir Starmer, sinó per als aspirants a destronar-lo ( Andy Burnham, Wes Streeting, Angela Rayner...). El conservador David Cameron va accedir a un referèndum el 2014 convençut que el guanyaria de llarg i, com que el resultat va ser molt més ajustat del que s’esperava (55,3% a 44,7%, i això després de la intervenció fins i tot de la reina Elisabet II en defensa de la unió), tots els seus successors han vist les orelles al llop i s’han negat a preveure una repetició. Sobretot tenint en compte que ara les enquestes suggereixen un empat entre el sí i el no, i de vegades fins i tot un petit avantatge dels qui prefereixen la ruptura.

L’SNP va anar a les recents eleccions autonòmiques dient que veuria una victòria com un mandat per demanar un altre referèndum, i va obtenir un cinquè triomf consecutiu, malgrat que a set escons de la majoria absoluta al Parlament de Holyrood. El suport que li falta l’hi donen els Verds, que també són indepes , i per això el ministre principal John Swinney considera que es compleixen els requisits per replantejar­ la independència dotze anys després de la votació original.

La paradoxa escocesa és que la popularitat de l’SNP ha baixat, però el suport a la independència puja

El Legislatiu escocès ha avalat la reclamació amb el suport de nacionalistes de l’SNP i Verds, i l’oposició de tot el bloc unionista (laboristes, conservadors i liberals demòcrates), però Londres ni s’ha immutat. A Keir Starmer possiblement li queda ben poc a Downing Street, està pendent del seu llegat i no vol passar a la història com el primer ministre que va fracturar la Unió. Tampoc no ho van voler Boris Johnson o Rishi Sunak. La seva posició es resumeix en allò que diu el refranyer que, contra el vici de demanar hi ha la virtut de no donar.

Per a la celebració d’una altra consulta caldria que el govern central traspassés al Parlament escocès la prerrogativa de convocar la consulta, i el Tribunal Suprem ha ratificat que és competència de Londres i no d’Edimburg. Alex Salmond va convèncer David Cameron que ho fes el 2014 amb la condició que el tema quedaria conclòs per diverses generacions si sortia el no a la separació. Els seus successors s’han aferrat a aquell plantejament i diuen que dotze anys no és prou temps per portar una altra vegada el tema a col·lació.

A Escòcia es dona la paradoxa que ha augmentat el suport a la independència per la impopularitat del laborisme, l’ avanç de la ultradreta i la perspectiva que Nigel Farage es converteixi en primer ministre del Regne Unit. Però paral·lelament, ha baixat l’aprovació a la gestió de l’SNP pel desgast lògic del poder (entrarà l’any vinent en la seva tercera dècada), el deteriorament de l’educació, la sanitat i els serveis públics igual que en el conjunt del Regne Unit, l’augment de la drogoaddicció i la delinqüència, el judici a Alex Salmond per abusos sexuals (tot i que en va ser exonerat per falta de prou proves), la renúncia de Nicola Sturgeon i l’admissió del seu exmarit i ex principal executiu de l’SNP, Peter Murrell, d’haver malversat fons. Ni més ni menys que mig milió d’euros que van ser recaptats per celebrar un altre referèndum, i ell se’ls va polir en una caravana, dos cotxes, un robot per tallar la gespa, rellotges, plomes estilogràfiques, una màquina de Nespresso, una vaixella alemanya, sis Nintendos...

La justícia escocesa ha acceptat que Nicola Sturgeon no sabia res de la malversació de fons del seu exmarit

Com que la justícia escocesa no està ni tan polititzada ni tan escorada com l’espanyola, ha acceptat la versió de Sturgeon que tenien comptes separats, estava massa ocupada dirigint el país per preguntar al seu marit d’on treia els diners per comprar tots aquells artefactes (o un collaret que li va regalar a les illes Shetland), i que se sent tan enganyada i traïda com els benefactors que van donar les seves lliures per a l’organització d’un referèndum i no per comprar una cafetera o uns pals de golf.

L’oposició critica amb ironia la seva falta de curiositat, i l’afer no afavoreix en absolut la imatge de l’SNP. Però per als nacionalistes escocesos no s’han de barrejar peres i pomes, i la corrupció no té res a veure amb el referèndum. Contra el vici de no donar, diuen, hi ha la virtut de demanar.