Somiejos hotelers

M’agraden els hotels; és més, si pogués, com les grans dives, viuria permanentment a la suite d’un establiment hoteler d’un cert nivell. Un coliving de luxe: si tens un ensurt, tard o d’hora et trobaran a faltar i apareixerà algú a l’habitació per rescatar-te i, a més, a qualsevol hora del dia, o de la nit, et subministren tot el que necessites i fins i tot el que no necessites.

Pots fer servir les zones comunes per socialitzar i, de passada, coneixes gent, o tancar-te a les teves estances i aïllar-te del soroll exterior. Et serveixen l’esmorzar, et canvien els llençols i les tovalloles; hi ha servei de bugaderia i de neteja; no has d’acumular vaixelles, ni estris per a la llar; els armaris tenen prou capacitat per als imprescindibles canvis de muda i si et toca un veí sorollós, a la recepció s’en­carreguen de reprendre’l. A més, viure en un hotel t’evita tenir una propietat ­im­mobiliària que, en aquests temps, porta afegida la condició de porc rendista.

Pots canviar de residència segons la temporada. De tota manera, això sí, has de fugir de llocs turístics o de moda. Si et visiten familiars o amics, els allotges en una altra habitació, així evites que t’ocupin el bany, el sofà i que et canviïn el canal de la tele. A l’hivern te’n vas al sud; a l’estiu, al nord; a la primavera, a l’est, i a la tardor, a l’oest, i, cansada ja de viatges llargs, no fa cap falta sortir d’ Espanya. O pots establir una residència, més o menys fixa, sempre a prop d’un bon hospital per si de cas i, quan et canses del paisatge, canvies per uns dies d’horitzó en una bucòlica zona rural.

Una vida de pel·lícula, una vegada finalitzada l’etapa laboral i sense obligacions familiars, és clar, per a la qual cosa es requereix una fortuna que no tinc. Un petit detall que només es resoldria amb un premi extraordinari del cupó de l’ ONCE o d’un dècim de la loteria. El meu joc d’atzar preferit és el cuponàs dels divendres: sis milions d’euros, que, traient els impostos i amb un pressupost de 15.000 al mes, et poden durar trenta anys.

En aquests moments de la vida, ja no puc aspirar a un cop de bragueta, que, a més, implicaria haver de compartir les meves estances amb un subjecte que ­segurament tindria altres plans, i tampoc, evidentment, no tinc temps al davant per posar en marxa un negoci milionari, que, d’altra banda, sempre pot fer fallida.

De manera que abandonaré el somieig de viure a la suite d’un hotel i centraré els esforços a buscar una bona residència geriàtrica, si pot ser, amb una habitació individual.