Fes cultura i no la guerra

Fora, els skaters amb la seva animal percussió de rodaments abrasant el marbre públic. I dins del Macba, aliena a aquell càsting involuntari de fractures de turmell i embafament de cervesa en llauna, la més notable concentració anual de galeristes celebrant els seus premis, els GAC, i ja en van 19, en una cerimònia gens íntima. Molt de gafapasta en rigorós negre, un nombre raonable d’artistes conceptuals (semblen tots funcionaris d’un ministeri imaginari o és cosa meva?) buscant l’ afecte d’algun col·leccionista que els tregui de pobres i queixes unànimes per l’IVA cultural. Que no és cap broma. Que aquí són quinze punts més que a tot Europa.

Entre canapè i canapè i xarrups de vi més tebi que blanc ( flagell irremeiable aquest maig fos ja en el tòrrid estiu), Ainhoa Grandes, Cristina López, Claudia Segura, Juliana Sorondo, Pilar Cruz i Núria Ridameya defensaven amb tota la seva intuïció femenina que amb la cultura no hi ha cap altre remei. Èpica i molta, moltíssima, paciència. La tesi la compartien Ángela Jover , Yolanda Bassat i Mónica Ramon (formant el trio més decididament divertit anunciaven la visita de Miquel Barceló a Barcelona, just el dia que ens arriba Lleó XIV ), així com, ja s’ha dit, la majoria absoluta que es feia i desfeia en capelletes d’intensa voluntat artística. Álex Noguera, Gino Rupert , Sebastián Roselló, Patricia Donhoe, els germans Jordi , Eduard i Cristina Mayoral, Cristina Martí, Màrius Sala (el comunicador ho va deixar tot i ara l’art és a la seva vida gairebé l’únic que mana), Benito Padilla, Dionís Escorsa (el seu Campana còsmica i el llac que respira va suposarpremi per a Rocío Santa Cruz ) i Luis Rentería (l’autor d’ Un puñal en el pañuelo ) van activar aquesta nit que va posar al límit la capacitat del Macba i no es van perdre, només faltaria, Ricard Mas,   Antoni Ribas , Teresa Sesé i aquesta irrepetible Montse Frisach que sap tant de Prince que les universitats de Minnesota se la rifen així que entren a les seves tesis sobre l’alquimista porprat.

Els patrons de Catalunya Cultura se’n van anar a La Paloma de festa amb Ivan Herzog

Especialment combatiu, amb això de l’IVA, dic, es va mostrar Lluís Bassat que, després de rebre una de les millors reverències nocturnes per la seva fundació (i la seva insistència en una cosa tan sospitosa com és col·leccionar art sense convertir-lo en menú tiktoker ), ens encomiava tots a “fer art i no la guerra”. Però per a incisiu Francesc Torres , el pioneríssim del videoart que ja el 1970 es va avançar al que avui voldria ser el nostre dia a dia, que empenyia la concurrència a posar fi a aquest percentatge administratiu que a Espanya té la capacitat de convertir una vocació en penitència, i una galeria, en una sucursal del martiri.

També per amor a l’art i al seu martiri implícit la Fundació Catalunya Cultura s’enduia l’endemà la seva plana major de festa. Celebrant aquella capacitat tan seva d’aglutinar entitats privades i públiques justament per abastir d’ales la cultura, ho va donar tot com mai. Amb Ivan Herzog obrint amb el seu Te prometo,  Pilarín Bayés reconvertida en animadora veterana i l’especial implicació d’ Eloi Planas, Maite Esteve i Sonia Mulero a l’escenari, va fer moure (fins a ballar) Oriol Tomás,   Camino Quiroga , Gina Ventós , Josep Santacreu i Ricard Rodrigo. I Ana Godó, editora de Libros de Vanguardia, Anna Vallès , Silvia Martí, Jordi Bernardo i   Enric Crous i així fins a 200 vips que van aplaudir amb desfici Rafa Ruiz mentre licitava a la subhasta de l’S700 que Ebro va donar en aquest intent renovat de mantenir la intel·lectualitat a la superfície.

I per si no fos poc per a aquesta Barcelona mig empatxada després del sisme emocional provocat per Bad Bunny i la celebració sincrònica de l’orgull friqui que per tres dies va inundar l’Arc del Triomf de stormtroopers suosos i aprenents de jedis amb més sobrepès que vergonya, el Palau de la Música tornava a elevar els melòmans a la glòria amb un Lang Lang pronunciant-se com la bomba (no tan) clàssica que és. Va brillar amb Mozart, Beethoven i Granados i va tancar amb una Consolació de Liszt en mode pirotècnia. Més els bis, esclar, que li van reclamar tant Joaquim Uriach, Joan Oller, Ignacio García Nieto, Mercedes Conde i el duet de les Glòries ( Glòria Vicens i Glòria Renom ) des d’una llotja a petar com l’últim espectador pujat a l’escenari on van haver de disposar un mòdul extra. Molt a l’estil de la caseta de Bad Bunny, teoritzava Irene Recolons amb picardia.

El que dèiem, l’IVA és el que és. I la cultura, la que hi perd. Però la ciutat ha continuat amb el gas a fondo en aquesta setmana que els (també) mecenes sense estridències de Soho House han promogut amb José Manuel Ferrater les set vides de la Casa Moratiel, Toni Acosta ha disseccionat el Romea amb Madre de película , Juana Everett ha cantat la dolça dècada de Great Canyon i Marta Rota, l’ànima de Tothom que ja està servint els seus outfits per a la visita del Sant Pare, i Ramon Ajenjo s’han convertit en ambaixadors de Casa Vicens en la mostra de complicitat gaudiniana a Santa Rita, la patrona dels impossibles. I n’hi ha hagut més. Molt més. Segur. Però no ho sé o no ho he vist.