El PSG també serveix en l'agonia

Aquesta vegada no va arrossegar el PSG, campió d'Europa l'any passat en una memorable golejada a l'Inter de Milà. Va afegir el segon títol en la tanda de penals, després d'esgarrapar sense èxit en el ciment defensiu de l'Arsenal, que va aprofitar el primerenc gol d'Havertz per convertir la final en sudoku per a l'equip de Luis Enrique.

Res del que va succeir a Budapest no va recordar l'intrèpid futbol que van desplegar PSG i Bayern en la semifinal. L'equip anglès recorda més que mai els vells dies de George Graham al capdavant dels gunners, amb el famós One nil to Arsenal (Un zero per a l'Arsenal) com a divisa en els títols de Lliga que va conquerir el 1989 i el 1991. Arteta ha recuperat aquella cultura defensiva, coronada amb el títol en la Premier League. El PSG venia avisat. De cap manera no anava a trobar espai per desplegar-se i atacar a camp obert, menys encara després del cop de martell d'Havertz en el primer contraatac de l'Arsenal.

Havertz va aprofitar un rebot en el mig camp per assolir l'àrea i tancar la cavalcada amb un tret que va entrar com un obús pel primer pal. Si el partit venia condicionat pels diferents estils dels dos equips, el gol va accentuar el tret de l'Arsenal, que va acabar el primer temps amb un 25% de possessió. A va canviar, va obligar el PSG a una extenuant final en el pla físic i en el mental.

Es anuncies més Copes d'Europa per al PSG. Té diners, grans jugadors i unes senyes d'identitat

El partit va ser una picadora de jugadors. Kvarastkhelia, Dembélé, Vitinha i Marquinhos, quatre estrelles indiscutibles, van abandonar el partit abans dels 120 minuts. L'única satisfacció, i no va ser petita, li va arribar al París en el desbordament de Kvarastkhelia a Mosquera que va precedir el penal del central espanyol, que a Budapest va oficiar de lateral dret. Va travar el davanter en l'àrea i al PSG se li va obrir el cel. Dembélé va aprofitar el penal.

Si l'any passat va ser un exercici d'estil de l'equip francès, en aquesta ocasió li va tocar mostrar la seva estabilitat competitiva. Ni rastre del conjunt que es va guanyar fama de feble en els moments importants. Podia sospitar-se la fallida quan va començar la pèrdua successiva dels seus jugadors més coneguts, però ni es va escampar el desànim, ni l'Arsenal va col·locar en excessives dificultats gent com Zabarnyi, Beraldo o Gonçalo Ramos.

Un parell d'ocasions del PSG -Kvarastkhelia va estavellar una rematada al pal- no van modificar substancialment el tall de la trobada. Madueke, un altre d'aquells esquerrans traçuts que s'espavilen millor per la dreta, va conferir un altre aire a l'Arsenal. Li va donar un bon mal de cap a Nuno Mendes, especialment en una discutida jugada que l'Arsenal reclamarà eternament com un penal de llibre, però l'àrbitre va pensar una altra cosa.

La pròrroga va afegir més asfíxia a dos equips destrossats per l'esforç del partit i d'una temporada ferotge. El futbol ha entrat en una fase d'inclemència sàdica amb els futbolistes. Uns quants s'arrossegaven per la gespa. Tampoc no va afavorir l'hora del partit, disputat tres hores abans del costum. Amb coartades poc creïbles -millorar la tornada dels aficionats- s'intenta justificar l'indiscutible: un horari afavoridor de l'audiència dels Estats Units.

Va fallar Gabriel Magalhães el penal decisiu en la tanda i el PSG va concretar el seu. Ja té dues Copes d'Europa, que no és poc. S'anuncien més. És un equip amb diners, grans jugadors i unes senyes d'identitat molt marcades. Les ha imposat Luis Enrique, que tard o d'hora tindrà el seu monument a les portes del Parc dels Prínceps. Ha revertit el camí de l'equip i del club. Arteta pot presumir del campionat anglès que tant ha perseguit. Li toca ballar amb Europa. Dos finals, dues derrotes (París 2006, Budapest 2026).