Sobirania digital europea, però de quina Europa?

El concepte de sobirania digital europea s’ha acabat popularitzant. Es tracta de l’alternativa democràtica a la ­tecnooligarquia dels Estats Units i al vertiginós i inquietant avenç de la Xina. Es comença a infiltrar en els discursos polítics –almenys, en els dels dirigents menys reaccionaris–, en els espais d’opinió dels diaris i en l’activisme. Circula una aplicació, Charles, que detecta en temps real els serveis no europeus que fa servir l’usuari. A més a més, li proposa “alternatives sobiranes”. Quan es treballa, per exemple, amb Google Docs, l’app adverteix que el lloc s’allotja fora de la xarxa de la UE i ofereix variants europees, com ara la francesa CryptPad o l’alemanya Nextcloud Office.

De vegades, els avenços els impulsa la mateixa Comissió Europea, que, ara es proposa de reservar les comunicacions satel·litàries governamentals als operadors europeus, davant el perillós domini de les empreses d’oligarques com Elon Musko Jeff Bezos. A bona hora, es podria dir. Brussel·les impulsa un pla europeu d’IA que inclou les AI Factories. També la fabricació de semiconductors europeus o una política pròpia de quàntica. Però ha trigat molt a despertar-se: durant anys, ha semblat que es conformava amb l’elaboració de la seva llei d’IA, molt avançada i pionera, però que és poc més que paper mullat quan s’intenta aplicar als grans operadors no europeus.

Barcelona ha fet un pas rellevant per liderar iniciatives de sobirania en art i ciència

Tot i això, alguna cosa canvia: Brussel·les es disposa a llançar els pròxims dies un pla ambiciós que podria suposar un abans i un després en l’intent de recuperar sobirania digital, segons ha publicat el Financial Times . El full de ruta, en tot cas, ja està definit en la iniciativa EuroStack, impulsada per l’economista Francesca Bria.

Més enllà del terreny institucional, una empresa europea com ara Mistral, fundada a França, també protagonitza avenços. Aquesta firma d’IA ha captat 890 milions de dòlars en la seva primera operació de finançament per construir centres de dades a Europa, tot i que avui dia la sobirania completa és una quimera: els centres s’equiparan amb xips de Nvidia.

En el pla local, el Barcelona Supercomputing Center ( BSC) també va incorporant elements de sobirania digital europea, com un altre flamant ordinador quàntic integrat a l’Empresa Comuna Europea de Computació d’ Alt Rendiment. I més rellevant encara, per innovador i necessari: el BSC ha creat el primer laboratori d’art i ciència en un centre de supercomputació. El dirigeix Fernando Cucchietti juntament amb el comissari José Luis de Vicente, i incorpora al consell assessor referents com Ricard Robles (cofundador del Sónar), Mónica Bello(Platform Dalí) o la mateixa Francesca Bria. Aquest laboratori, a través d’una política d’aliances elaborada, permetrà probablement que Barcelona lideri el discurs cultural en el marc de la sobirania digital europea. Al pròxim festival de la Nova Bauhaus Europea, a mitjan juny, el laboratori farà els primers passos en aquest sentit.

Els reptes ara són majúsculs, però no només pel temps perdut respecte als EUA i la Xina, sinó també per l’evolució que pugui experimentar la mateixa Europa. Ja no es tracta només d’aconseguir sobirania respecte als altres, sinó també de preguntar-se quins són els valors que la sustentaran. La qüestió no és menor si s’observa l’auge electoral dels partits ultradretans, alguns plenament alineats amb les tesis (si hi hagués tal cosa) de ­Donald Trump. El debat de fons és més semàntic que tecnològic: es tracta de dilucidar en quin moment el concepte d’Europa va deixar d’evocar valors democràtics, de llibertat, de pau i de progrés.

Per no acabar sense aportar una mica de llum: un activista tecnològic comenta que, per evitar el risc que la sobirania digital europea recaigui en estructures centralitzades susceptibles de ser controlades per forces antidemocràtiques, caldria apostar per infraestructures transparents i compartides, com també per la participació ciutadana. Són idees.