Marilyn i una tia a Viena

Demà, 1 de juny, farà cent anys que va néixer a Los Angeles Norma Jean Mortenson, la dona que va implosionar com a Marilyn Monroe. Cent anys des que va aparèixer en aquest planeta i encara ens continua semblant una força alienígena que continuem sense entendre, que no podem tocar sense intoxicar-nos. Marilyn Monroe, com Elvis Presley, es va enfrontar a una radiació extrema i letal del consum de masses sense precedents. Tots dos van estar sols d’una manera que no aconseguim entendre. Ensordits dins d’una campana de vidre davant de tothom, van rebentar de fama, barbitúrics i solitud. La responsabilitat en aquestes morts no s’ha diluït en el nostre imaginari. Encara la sentim nostra, i malgrat això hem continuat matant tots els Elvis i Marilyn que ens passen pel davant.

Si encara estigués entre nosaltres, sense edat, clonada, continuaríem sense saber què fer-ne, com deixar de mirar-la, com abordar la seva sexualitat sense la violència de l’home que no pot ser triat mai per ella, un intrús que s’equivoca en totes les maneres d’accedir-hi. Va ser adorada, violada, injuriada, protegida i ridiculitzada. Ni ella mateixa es va saber suportar. Era impossible ser i deixar de ser Marilyn Monroe, aquella creació pròpia tan brillant, sense marxa enrere. Mostrar-se com un animal –a qui li quedaven igual de bé els abrics de pell, beure’s una cocacola, interrompre una guerra, posar-se joies, penjar de calendaris, alliberar cavalls salvatges o esperar el bus– o com una marreca profundament ferida, aterrida pel fantasma de la bogeria, la maternitat o la inseguretat de la fama i la bellesa.

Norma Jean –de pare desconegut i mare afligida de problemes psiquiàtrics– va anar fent tombs per cases temporals i orfenats fins que es va casar als 16 anys. Encara no era Marilyn. Va ser a través de la lent d’una càmera que va saber que la vida sense el cinema era massa poc. Allà la imatge es convertia en pell i bategava.

Cent anys i encara no sabem si va ser bona o mala actriu. Continua el debat si per ser una estrella cal fer alguna cosa més bé que els altres, o si n’hi ha prou amb tenir el que no s’explica. No va ser ni de lluny la millor en res, però ni hi va haver ni hi ha hagut ningú com ella. La seva bellesa va ser una maledicció, una malaltia que va esdevenir cànon. No se sabia què fer-ne. Calia humiliar-la com un Kennedy, violar-la com un productor, batre-la com Joe DiMaggio, escriure-la com Arthur Miller o mirar-la com Clark Gable i Monty Cliff a Vides rebels (1961), la pel·lícula crepuscular de John Houston, regal de Miller i en què més a prop va ser Marilyn d’esquinçar-se la pell en Norma Jean. I molts anys després, després de biògrafs, tafaners i conspiranoics, només una escriptora com Joyce Carol Oates, es va poder acostar a totes dues –Norma ­Jean i Marilyn– en l’oceànica Blonde (2000) i deixar-nos sentir, des de dins, els batecs, el taloneig esmorteït sobre lavabos i catifes.

Norma Jean, ambiciosa i ingènua alhora, va passar de ser model d’operària a pin-up , de bruna a rossa platí, de mestressa de casa convencional a aspirant a actriu a gairebé qualsevol preu. La indústria del cinema ja era una trituradora de carn, però Marilyn Monroe se la va saber jugar –i va guanyar i va perdre– obtenint una popularitat que la va convertir en icona sexual, mercantilitzada, culta i popular. Va voler demostrar que podia ser actriu, però va acceptar allò de rossa ximple quan no estava tan malament, en un món després d’una Guerra Mundial que es va cobrar tones de morts. Li van sortir còpies de segona i de tercera. Més exuberants, més malignes o idiotes. Va voler ser mare i no aconseguir-ho va destruir les poques possibilitats de sobreviure que tenia. Va ser comedianta, addicta, valenta i mitòmana. En els seus inicis, va llegir els codis masclistes i violents del negoci de l’espectacle i va ser amiga, amant i aventura d’executius, fotògrafs i meritoris del cinema. No li va ser fàcil sortir amb vida de cada trampa i tornar-ho a intentar. Una, dues, tres vegades va creure que accedia a la pantalla gran, però sempre havia de tornar al modelatge, a noia de cor, al vampirisme i a la recerca de l’oportunitat fins que ho va aconseguir, amb Billy Wilder ( The seven year itch, 1954, i Ningú no és perfecte, 1959) que davant el seu oblit de línies de diàleg i retards al rodatge va dir allò que ell tenia una tia a Viena que era puntual, però qui voldria veure la seva tia en una pel·lícula? Allà està tot. Com un cadell de tigre a punt per menjar-te cru el cor, el personatge va activar la palanca del sexe –model de nus, xafarderies i promiscuïtat– en una societat tímida i masclista, blanca i hedonista. Ho va convertir en una cosa cruixent i a l’abast de qualsevol dins d’un cinema, però potser un palau de gel en la seva vida real. La va convertir en caça major per a qualsevol amb prou poder i diners. Va ser un elefant confós i confús, embotit d’amfetamines, barbitúrics, alcohol i desemparament el que van trobar mort el 4 d’agost del 1962 al seu domicili del 12305 de Fifth Helena Drive. Després, van assassinar tots els Kennedy que es va poder fins que els Beatles van arribar i els van fer oblidar, per uns anys, qui era i què havien fet.