Landaluce perd la tercera marató

Que incert i torrencial que és aquest esport, el tennis: ara puges, ara t’asseques, i Juanma Cerúndolo, que fa uns dies s’obria pas en l’imaginari popular, ara lluita en una pista més petita i contra un rival irreductible, aquest Martín Landaluce que va i ve com el mateix Cerúndolo i que es resisteix fins al final, fins a l’últim cop, per cedir a les 5h58, al super tie-break del cinquè set.

Cau Landaluce, cau al tercer partit més llarg en la història del torneig, però el seu nom comença a ressonar al nostre país: cau com un gladiador, hi ha vida més enllà de l’apagat Nadal, el lesionat Alcaraz i el fulgurant Jódar.

Dijous, Cerúndolo (24 anys, 56è del món) es va fer famós.

Havia passat a la segona ronda i al cor d’aquest desconcertant Roland Garros, a la pista Philippe Chatrier.

Dijous cremava el sol al firmament i l’esquerrà argentí, jornaler del tennis, contemplava l’enfonsament del Titanic, l’ensorrament de Jannik Sinner, el líder invencible que fins aleshores anava dos sets per sobre i 5-1 a favor també al tercer, abans d’esllomar-se, víctima de la calor, la humitat, la pressió, l’estrès, ves a saber quantes coses més, i cedir el pas al petit dels germans Cerúndolo.

Que injust, quina muntanya russa.

Han passat dos dies des d’aquest episodi i el cèlebre Cerúndolo lluita a la pista 7, teatre bufó però petit, una tarima al peu de la monumental Chatrier, i el seu rival ja no és el totpoderós pèl-roig italià, sinó l’emergent Martín Landaluce (20 anys, 69è del circuit ATP), l’altra novetat de l’any a Espanya (una altra novetat com Jódar, que avui, ja a vuitens, torna a escena contra Pablo Carreño). I mentre tots dos s’obstinen sobre l’argila, de fons se senten els batecs del Parc dels Prínceps, seu del PSG i dels seus milers d’aficionats: allà mateix, a 500 metres del recinte tennístic, la gent del PSG contempla la finalíssima de la Champions de Budapest a través de les pantalles gegants.

Després de batre l’apagat Sinner, Cerúndolo guanya el tercer partit més llarg en la història de París

A la pista 7, el partit avança a càmera lenta.

No és lent pel joc, que a estones avança tan vertiginós com variable, sinó per l’evolució del marcador. S’allarguen els intercanvis, els jocs i les alternatives més igualats no poden estar, i cap no cedeix i van dues hores i mitja i just aquí acaba el segon set, aquest per a Landaluce al tie-break.

Aleshores ja són les sis de la tarda i el cronista no sap com enfocar la crònica, perquè la història no es decanta de cap costat, a l’escomesa d’un li respon la de l’altre, això del tennis és un torrent, ja ho hem escrit abans.

El cronista només pot intuir que Landaluce, alumne avançat de la Rafa Nadal Academy, pensa lluitar de valent, i als antecedents es remet: al seu currículum recent destaquen els seus cinc sets davant el bolivià Prado i els seus cinc sets contra el txec Kopriva, i aquesta cita també pren forma de marató.

El partit s’eternitza i tots dos continuen repartint espasades i ni així no s’immuta Landaluce, ni tan sols quan se li escapa la tercera mànega i el compromís se li torna a complicar. Tot just celebra els punts, tampoc no lamenta els errors, no té res a veure amb Cerúndolo, més expressiu, no s’està quiet, de vegades es discuteix amb el seu box. Sobretot, quan lliura el quart set.

Ni s’immuta Landaluce i així, endrapant un plàtan, espera Cerúndolo, que ha marxat al lavabo: van 4h45m i tres tie-breaks i el partit no té rumb. Cinquè set i que sigui el que Déu vulgui.

L’últim set manté la tònica.

Cau Landaluce, però el seu nom comença a ressonar al país: hi ha vida més enllà de Nadal, Alcaraz i Jódar

Insistint en el joc de fons, Landaluce es posa 3-0 per sobre però Cerúndolo reviu i s’enfila fins al 3-3. La final de la Champions ja supera el temps reglamentari i Landaluce i Cerúndolo encara hi són, tretze són tretze fins que a la fi, quan el crepuscle apunta a l’horitzó, l’argentí tomba el madrileny.

A vuitens l’espera Matteo Berrettini, un dels pocs clàssics del circuit que encara continuen en aquest Roland Garros.