Marcos Morau dirigirà ‘Dido & Aeneas’, l’òpera més ballada

Quan al 1989 es complien tres segles del Dido and Aeneas de Henry Purcell, el coreògraf nord-americà Mark Morris, aleshores resident amb el seu grup de dansa al Théâtre de la Monnaie de Bruselas, va convertir en un ballet aquesta òpera que el gran geni musical de l’Anglaterra barroca havia dedicat al famós conte de Virgili sobre l’afer d’Enees amb Dido, la reina de Cartago, camí a la fundació de Roma. S’obria, així, una porta a l’òpera ballada. 

Allò no era una peça de dansa sobre una música barroca. No era una coreografia integrada dins d’una òpera, a la manera tradicional, ni un ballet a partir d’una música pensada com a tal. Era l’òpera com a dansa total en la que els cantants baixaven al fossat amb l’orquestra i l’acció dramàtica passava íntegrament en el cos dels ballarins. El títol íntegre que el propi Purcell va estrenar a Chelsea el 1689 era revisat, tres-cents anys després, a través de l’expressió del cos. I seria el que, al cap del temps, donaria lloc a més lectures des de la dansa contemporània.

Ningú no oblida la versió de Sasha Waltz (2005), amb els ballarins submergits en una peixera, ni la més recent de Blanca Li (2023), al costat de Les Arts Florissants i el mestre William Christie. Ara, el següent creador que ha estat reclamat per posar-lo en escena es Marcos Morau, que dirigirà la seva primera producció al Teatro alla Scala de Milà, l'octubre del 2027. Així ho ha anunciat el teatre, amb ell com a director d’escena i coreògraf.

“A mi 'Dido and Aeneas' m’interessa com un espai mental més que com una narració lineal, veure què queda quan es descompon”

Què té aquest títol que empeny a convertir-lo en quelcom visual, emocional i conceptualment modern, sense por a perdre la força original de Purcell?

“Crec que hi ha una combinació molt potent. D’una banda –apunta Morau a La Vanguardia–, la música té una estructura molt clara, gairebé arquitectònica, però alhora és profundament emocional. I això, per a la dansa, és un terreny molt fèrtil. De l’altra, la història és essencial: és un mite molt simple i molt universal, amor, abandó, destí, que permet múltiples lectures. No està saturat de narrativa, sinó que deixa espai. I aquest espai és on la dansa pot respirar. Potser per això tants creadors hi han tornat: perquè és una obra que no s’esgota mai. Tot i que també hi ha la pregunta, i el repte, de si aquesta idea segueix viva o comença a esgotar-se. Cal comprovar-ho cada vegada”.

En el barroc anglès, la frontera entre òpera, masque i dansa era molt difusa. Les danses s’integren en la dramatúrgia; no són números decoratius, sinó part de l’acció (els mags, les bruixes, la cort...). I els ritmes clars i repetitius amb estructures simètriques i contrastos teatrals la fan molt coreografiable. No es estrany que a partir del segle XX s’hagi convertit en un laboratori escènic. Morris la transforma en òpera-ballet total; Waltz en fa una experiència física abstracta, i Blanca Li,  una fusió escènica exuberant i mestissa.

L’exitosa irrupció de Morris en aquest Purcell, fa gairebé quatre dècades, va subratllar el seu do per a la narració d’històries i la notable capacitat per convertir música i paraules en moviments. A més hi havia la qüestió del gènere, doncs ell mateix es posava en la pell de Dido i de la fetillera, fent de tot plegat quelcom més universal i simbòlic. La historia es feia visible, es traduïa el text en gestos i accions físiques clares, i es reforçava el caràcter tràgic de Dido. La critica va celebrar l’impacte escènic i l’energia cohesionada: música, cant i dansa no competien, es complementaven. A l'any següent, Morris fundava White Oak Dance Projecte amb Mikhaïl Baríxnikov.

Waltz, en canvi, va transformar l’òpera en una experiència física i gairebé ritual. La coreògrafa alemanya fragmentava la narrativa, la feia abstracta, donant importància a l’espai, al cos i la massa coral. L’aigua era un espai no realista d’emocions no explicades. Per tant, menys conte i més experiència sensorial. No es tractava d’explicar la història amb el cos sinó d’habitar-ne l’emoció. Finalment, Li en fa una lectura més oberta i multicultural, amb mescla de llenguatges: dansa urbana, gestualitat contemporània, referències populars... La granadina apostava per un espectacle escènic més que per una tragèdia austera.

“A mi m’interessa treballar Dido and Aeneas com un espai mental més que com una narració lineal –puntualitza el coreògraf valencià que estrenarà a la Scala–. Observar què queda quan aquesta història es trenca o es descompon. Aquesta és, en el fons, la meva missió faci el que faci. Crec que el que descobrirem no és només el mite clàssic, sinó una manera molt actual d’experimentar l’abandonament, la solitud i la necessitat de sentit”.

La Scala tenia interès en reposar Étude, la peça que Morau va fer per al Ballet de l’Òpera de París, i també en obrir la porta a una òpera, després d’haver vist el seu treball en diverses ocasions a Milà. És novetat que el mític coliseu líric italià es vulgui endinsar en aquest terreny que, en canvi, ha estat fèrtil a l’Òpera de París, que està marcant el pas fent versions hip-hop d’òperes de Rameau: Les indes galantes i Castor et Polux. En canvi, la Scala és un bastió del ballet clàssic...

“Sí, però també és una institució que necessita reinventar-se –diu Morau–. No sé si es tracta que esdevingui un espai per a llenguatges com el meu, però sí que percebo una obertura creixent a altres formes de mirada. I això és molt valuós. A mi m’interessa portar-hi un univers sense domesticar-lo, sense suavitzar-lo, i veure què passa en aquest encontre”.

Hi ha un pes de la responsabilitat en donar continuïtat a la creació dancística sobre Dido and Aeneas ?

“Més que un pes, és una consciència. Saber que existeixen lectures tan potents genera responsabilitat, però també llibertat: la d’entendre que aquesta peça admet mirades molt diverses. Per a mi no es tracta de dialogar directament amb aquests referents, sinó d’acceptar que formen part d’un paisatge. I, des d’aquí, intentar obrir un camí propi, sense competir-hi ni evitar-los. Cal conèixer tot allò que ens ha precedit i assumir-ho com un oceà de possibilitats: no per copiar, mai, sinó per sentir-se viu dins d’un món ple de llegat”, conclou Morau.