Pena màxima

Enzo Bearzot, antic seleccionador italià, deia que no tenia sentit que, després de jugar durant 120 minuts, un partit de futbol s’hagués de decidir amb una tanda de penals. Com a president de la UEFA, Michel Platini també va intentar canviar el reglament per evitar que s’imposés un desenllaç que ell qualificava d’“injustament artificial”.

Dissabte, en canvi, la tanda de penals de la final PSG-Arsenal va ser l’únic element digne de ser recordat després de dues hores de futbol garrepa, obsessivament defensiu, governat per la idea reaccionària d’esforçar-se més a no perdre que a guanyar. Què recordaran, per bé i per mal, els aficionats del PSG i de l’Arsenal? La tanda de penals.

Per bé i per mal, de la final PSG-Arsenal només es recordarà la tanda de penals

Ho escriu Robert McCrum al llibre El penalty (Ed. Libros del K.O): “Pels espectadors , és un patiment fascinant que ens provoca sensacions gairebé insuportables: alegria, terror, esperança, desolació, ràbia i eufòria, com si el temps s’hagués aturat”. Fallar un penal en una final té conseqüències. Roberto Baggio, que va fallar el penal decisiu a la final del Mundial del 1994, ho recorda amb dolor: “Encara hi somio. Si pogués esborrar un moment de la meva vida, seria aquest”.

Els culers, sempre innovadors, vam trobar la manera de no culpar un únic jugador d’una de les nostres tragèdies tribals. Ara ha fet 40 anys, a Sevilla, contra l’Steaua de Bucarest, vam assistir a un espectacle insòlit: els nostres jugadors van fallar els quatre penals que van llançar i, tot i que Urruti en va aturar dos, l’adversari va guanyar la Copa d’Europa. Va ser un acte de solidaritat negativa que va impedir que s’assenyalés particularment cap jugador.

També a Sevilla, l’any 1982, el jugador francès Didier Six va fallar l’últim penal contra Alemanya, en aquella històrica semifinal, tan dramàtica que se n’han fet documentals i escrit llibres. Six n’explica les seqüeles: “Arriba un moment insupor­table en què tens 45 anys però la gent et continua veient com aquell que va fallar el penal. Vaig tenir dificultats per trobar ­feina perquè em deien: ‘Aquest paio és ­inestable’. I tot per un penal fallat”.

A Budapest, la imatge que els quedarà als aficionats de l’Arsenal serà la del pobre Gabriel Magalhães, desolat després d’una errada contra la qual no podrà reclamar el dret a l’oblit digital. L’impacte col·lectiu va ser immediat, amb una par­ticularitat: l’afició que es va manifestar amb més ràbia no va ser la dels perdedors de l’Arsenal sinó la dels vencedors del PSG.

Fidels a una tradició que defineix la identitat del club, no van faltar les ben­gales prohibides a l’estadi i, pels carrers no solament de París sinó també de Rennes o Estrasburg, la violència en forma de saquejos, incendis i enfrontaments amb la policia. Balanç fins ahir a mitja tarda: 800 detinguts, 218 ferits, un mort i una desena de policies ferits. A la tertúlia d’ac­tualitat de la cadena Franceinfo, analitzaven els fets amb una estranya barreja d’erudició i complaença. Un dels experts entrevistats afirmava que aquesta minoria salvatge i destructora que acompanya els èxits del PSG ha convertit la violència en “un nou hàbit de celebració”. Com deia Schuster –que va fugir de Sevilla per no participar en la catàstrofe–, “no hace falta decir nada más”.