Se m’ha fet tard, molt tard

Ahir vaig matinar, cosa molt desagradable, per fer un petit favor al meu fill –el ­delicte de paternitat no prescriu mai–, que exigia anar al seu domicili. L’edifici té un pis turístic i a la porta hi havia plantat un turista anglès, que semblava tenir uns quaranta anys, a qui una veu femenina li negava l’entrada.

–I know, I ’m late. 

Reprodueixo la versió original perquè l’anglès és més contundent. Tampoc no imagino un marit indígena limitant-se a dir “ho sé, arribo tard”. Molt tard.

Gràcies a la igualtat de gènere i la telefonia mòbil, un donava per extingit l’home que s’entreté unes hores i arriba a la llar amb l’alba però sense les claus. És just exposar-lo al replà al judici veïnal, sense concedir-li el dret –i el deure– no al vot sinó a explicar-se?

Vaig pensar a apuntar-li: “No n’hi ha prou amb reconèixer els fets, has de guanyar el relat. Afegeix: deixa’m que t’expliqui o no t’ho creuràs!”. Però, com que la situació era incòmoda, vaig entrar al pis del meu fill i vaig abandonar a la seva sort el noctàmbul, que potser no estava cansat quan ella va decidir ficar-se al llit.

Davant el pis turístic i ja de dia però sense claus, un anglès admetia els fets delictius

El turista del segle XXI s’exigeix donar-ho tot, trepitja fins a l’últim objectiu i proveït d’una ampolleta d’aigua s’enfonsa de nit. Però i si es tracta d’un calavera? Que potser els calaveres no poden tranuitar precisament els dies de vacances?

Jo suposo que l’home va baixar una estona al carrer amb la intenció d’estirar les cames o prendre alguna cosa al bar de la cantonada i va tenir la fortuna de trobar-se un amic de la infantesa, que, al seu torn, el va convidar a una ronda, gest que, per cortesia, cal correspondre.

Ningú no entén avui els noctàmbuls. La ciutadania té buida l’agenda després de mitjanit i l’ocell de nit es limita a gaudir de tan insòlita llibertat. Per això s’oblida de tot, començant per les claus i acabant pel fet que és soci del Leeds United però viu o viatja en parella.

Casualment, una hora després vaig compartir l’ascensor amb la dupla. Ell portava ulleres de sol. I ella, molts plans per al nou dia. Alguna cosa em diu que l’esperava un dia molt llarg, a ell, que les nits se li fan tan curtes. Un altre artista incomprès.