Les noies que no eren allà

Les joves d’aquest país es poden endur una idea equivocada del que va ser la lluita feminista fa mig segle, quan es van celebrar les primeres Jornades Catalanes de la Dona al paranimf de la Universitat de Barcelona. Mort i enterrat Franco, que no els seus esbirros del masclisme –catòlic o laic– que actuaven per inèrcia a cada casa, les dones sortien finalment de la clandestinitat per reivindicar els seus drets i denunciar la discriminació que patien en una societat on l’ Església ho havia decidit tot.

Els mitjans no han deixat de recordar-ho aquests dies de l’efemèride. Però l’efecte sorpresa de vegades no deixa veure el bosc. Perquè avui en dia escandalitza molt la indefensió que patien les dones fa 50 anys. I hauria d’escandalitzar també el que va venir després, com ara el sexisme de la publicitat postfranquista, amb eslògans que ratificaven els rols de gènere i oferien una imatge estereotipada d’elles, ja fos a casa, amb les tasques de cura, o com a dona d’aparador sexi per a ús i consum masculí.

Vist en perspectiva, és insostenible. Al llarg de les dècades no hi ha hagut cap mitjà –incloent-hi cinema, blogs...– que resisteixi una anàlisi rigorosa de la civilització feminista. De fet, són una prova cristal·lina dels micro i macromasclismes que persisteixen en la societat. Al feminisme sem­pre li ha costat de fer-se entendre. Tard o d’hora, però, la bena cau dels ulls i, es veu clara la regressió masclista del destape, que, ai, no alliberava la dona; com no l’alliberaven les escenes de sexe gratuïtes al cinema dels vuitanta i noranta, quan les actrius s’havien d’exposar al plató a la mirada bavosa de tutti quanti que es feia dir productor.

De la mateixa manera, d’aquí uns anys semblarà inadmissible, per exemple, el maniqueisme amb què s’interpreta bonament la propaganda queer, que invalida les dones com a subjecte polític reduint-les al mateix estereotip sexista del qual eren, poc a poc, més a prop de sortir.

A les joves d’avui els dol que “el feminisme estigui dividit pel tema trans”. Enginyeres brillants tasten el sostre de vidre i arriben a la conclusió que els homes mediocres sempre trobaran la manera de tenir-les a ratlla. I no senten que el “feminisme” les pugui salvar, així que aposten per fer lobby de dones dins l’empresa.

És una manera, sí. Però les falta ser conscients que les dones no han anat mai a l’una en la lluita política pels seus drets: les que el 1976 volien subvencions per quedar-se a casa alletant criatures –l’anomenat feminisme de la diferència– són les que avui soscaven les polítiques feministes mentint sobre què és un home i què és una dona, i acusant violentament de transfòbia les feministes de la igualtat. Només això.