Així naixia Joy Division

Es podria dir que la història de Joy Division va començar fa mig segle, el 4 de juny del 1976, en un concert improvisat dels Sex Pistolsal Lesser Free Trade Hall de Manchester. Va acabar en aquest cementiri del poble de Macclesfield, densament poblat d’arbres.

Aquí hi ha enterrat Ian Curtis, el turmentat cantant del grup postpunk que es va penjar en una petita casa de maó, més avall, a Barton Street, el maig del 1980, als 23 anys. La discreta tombade Curtis, l’epitafi Love will tear us apart gravat en una petita là­pida envoltada de la parafernàlia de milers de fans –un disc de vinil firmat a Portugal, un llibre groguenc escrit en japonès, dosencenedors–, s’ha convertit en una destinació de pelegrinatge global.

Per entendre fins on arriba la força d’atracció del sepulcre de Curtis, n’hi ha prou de saber que el motiu per escriure aquest reportatge va ser una conversa a Buenos Aires amb una jove editora d’estètica goth, tatuatges i pírcings. “Has estat mai a Anglaterra?”, vaig preguntar. “Bé, he estat a Macclesfield”, va dir.

Viatjar 7.000 quilòmetres per visitar una petita ciutat de 50.000 habitants del nord-oest d’ Anglaterra, amb dos o tres pubs sovintejats per Curtis i un cementiri, semblava una obsessió mereixedora d’anàlisi. Tot i que ella no havia nascut quan Curtis es va llevar la vida, els dos elapés del grup, Unknown pleasures i Closer , amb tristes melodies evocadores, ritmes fantasmals i lletres desoladores, havien arrossegat la meva interlocutora des dels antípodes per contemplar la tomba.

“És una mica sorprenent per a algú que sigui de Macclesfield que la gent vingui de l’Argentina o el Brasil, del Japó o els Estats Units, però són milers i volen ser a prop d’en Ian”, va dir Trevor Stokes, guia del Macclesfield de Joy Division. “ En Ian era d’un lloc humil, no vivia en una mansió de 18 dormitoris a Beverly Hills, sinó en una terraced house al carrer Barton; i la gent s’hi identifica”.

El cert és que Macclesfield té dues cares, les sumptuoses viles als afores construïdes per als empresaris de la indústria de la seda, i els carrers mesquins d’adossades obreres o els blocs d’habitatges municipals dels anys seixanta com Victoria Flats, ara enderrocats, on Curtis va viure fins als 15 anys. “Els anys setanta van ser temps depriments: jungles de formigó, violència; Victoria Flats era un lloc duríssim que molts no volien trepitjar”, recorda Stokes.

Curtis va travessar la barrera de classe després de passar els exàmens d’entrada a la King’s Grammar School, on es va submergir en Ballard, Kafka, Dostoievski, Burroughs i Hesse, que van conrear els seus dimonis. Les desigualtats socials a Maccles­field encara són més accentuades ara. Davant de la petita casa de maó a Barton Street on Curtis va viure –amb la seva dona i nadó– i va morir, algú hi havia aparcat un ostentós Jaguar.

A mitja hora de Macclesfield, el Lesser Free Trade Hall ja és un hotel Radisson. Però aquella nit de juny fa exactament 50 anys es va convertir en una mena d’incubadora de la nova onada de Manchester que engendraria grups com Joy Division ( New Order), The Smiths, Buzzcocks, The Fall, Durutti Column, A Certain Ratio, Stone Roses i Happy Mondays. Dos estudiants d’art– Pete Shelley i Howard Trafford ( Devoto) que després formarien els Buzzcocks– van llogar el local per 25 lliures. L’audiència d’unes 40 persones incloïa gairebé tots els joves inconformistes de Manchester que crearien aquells mateixos grups, des de Bernard Sumner i Peter Hook de Joy Division i el nucli del seu grup successor New Order, Morrissey (The Smiths) i Mark E. Smith ( The Fall). També hi van ser el mànager i productor de Joy Division, Rob Gretton, i Martin Hannett, que s’ajuntarien amb el periodista de televisió Tony Wilson per crear el nou segell Factory i un club del mateix nom. Peter Saville, el dissenyador gràfic que crearia la inquietant estètica gòtica de Joy Division, va anar a l’històric concert. Mick Hucknall, que crearia Simply Red, també.

“Els 70 van ser temps depriments: violència, formigó; Victoria Flats, el barri de Curtis, era un lloc duríssim”

Encara vestits amb pantalons acampanats i cabellera llarga, els de Manchester buscaven una alternativa al decadent rock progressiu d’Emerson, Lake and Palmer o Yes, amb els seus interminables arranjaments de guitarra. Tot i que Jon Savage, el millor cronista de la nova onada postpunk del 1976, creu que la ruptura anava contra l’interminable pop discotequer ( Oh how I wish it would stop! , cantava Shelley dels Buzzcocks a Sixteen ).

Els Sex Pistols van arribar al Lesser Free Trade Hall acompanyats per una desena de punks de laboratori estil Malcolm McLaren i Vivienne Westwood, que semblaven “un híbrid de Cabaret de Bob Fosse i La taronja mecànica de Stanley Kubrick”, segons va resumir Paul Morley, periodista del New Musical Express que va ser al Lesser Free Trade Hall aquella nit de juny del 1976.

El concert és tan icònic que molts més integrants del que seria la moguda Manchester dels qui hi van ser de veritat insisteixen que hi van participar.

Sis setmanes després, els Sex Pistols van tornar a tocar al mateix local i, aquella vegada, diversos centenars de joves hi van anar, molts ja amb pantalons ajustats de tub. En la multitud hi havia Ian Curtis, “coneixent gent amb qui tenia alguna cosa en comú i totalment disposat que Rotten –corrent i alhora inquietant– l’inspirés”, diu Morley.

Aquell estiu a Manchester, el punk va donar lloc al que seriaun fenomen molt més interessant i experimental: el postpunk. “Veuràs que els grups de punk, fins i tot ara, tenen accents cockney de Londres; en canvi, el postpunk és del nord-oest d’ Anglaterra”, va dir Ashley, el propietari del nou bar Division a Maccles­field, el plat estrella del qual es diu Unknown pleasures (aletes de pollastre amb gust d’amanida César). Curtis aviat s’ajuntaria amb Sumner, Hook i el bateria Steven Morris, també de Macclesfield, per crear el grup Warsaw que després es diria Joy Division i seria fitxat per Factory.

La música de Joy Division, guiada per l’anàrquica creativitat narcotitzada de Hannett, crearia, juntament amb la banda Magazine, una nova classe de música transcendental. El paper tradicional dels instruments de rock es va invertir, amb el baix més melodiós que la guitarra, i la percussió sintetitzada creava noves possibilitats de perdre’t en ritmes distants i anodins. Va marcar l’inici d’una transició del rock minimalista del punk a la música de ball –primer el neofunk d’ A Certain Ratio– que floriria en el nou club que Wilson obriria després de la mort de Curtis, The Haçienda. Allà, els Stone Roses i Happy Mondays, carregats de desenes de classes de drogues –al·lucinògenes o no– sembrarien les llavors de la música house. Només cal veure la pel·lícula de Michael Winterbottom 24 hour party people per entendre la conversió de Manchester en el centre del món de la música experimental i transcendental, però amb credibilitat de carrer. Tot i que, per entendre Curtis, val més veure Control d’Anton Corbijn, l’última escena de la qual es va rodar al cementiri de Macclesfield.

Mig segle després, Joy Divi­sion encara manté, més que mai, la seva identitat de grup de culte etern. “Molts joves d’arreu venen a la botiga i compren Unknown pleasures –el seu disseny de portada de Saville, una serralada de muntanyes o un electrocar­diograma?, ha adornat un milió de samarretes– tot i que Closer és millor”, diu Ben Savage, el nou gerent de Skeleton Records, a Birkenhead, a l’altre costat del riu Mersey.

Joy Division, amb només aquells dos elapés, té un altre avantatge. Gràcies a la mort de Curtis, no han envellit com a grup. “Si Howard Devoto s’hagués suïcidat, Magazine seria el grup de culte”, ironitza Savage, fent-se ressò del comentari de Morrissey que “la mort de Ian Curtis sembla una obra d’enginyeria”. “Alguns fans venen a intentar resoldre el misteri. Per què ho va fer?”, diu Stokes. En realitat, no cal viatjar. Com diu Morley, les cançons a Closer , amb la seva portada de cementiri de Staligioni, (una altra obra de Saville), llançat mesos després de la mort de Curtis, “són una sèrie de cartes de suïcidi”.

Els Sex Pistols van arribar al Lesser Free Trade Hall amb una desena de punks de laboratori

Encara més trist. A dos metres de la tomba de Curtis hi descansa Cornelia F, una estudiant ale­manya d’uns vint anys que –obsessionada com estava per Joy Division enmig del seu propi estat depressiu– es va llevar la vida el mateix dia que Curtis, 13 anys després.