“Cal fitxar algú de fora, confio que hi apostaran”

Decisiva perquè el Barça resistís als moments més difícils de la final de la Champions contra el Lyonnes i ànima de la festa a Oslo, Cata Coll ( Marratxí, 2001) atén La Vanguardia després de la seva tercera final europea. Avui és una Cata més madura, però sense perdre el punt de bogeria que la defineix. “Si no, no seria jo”, confessa.

La família que hem format ha pesat molt més que els diners i les crítiques” L’any de reivindicar-se

És la final que més ha patit o de què més ha gaudit?

De què més he gaudit, sense cap mena de dubte. Per la primera part soferta, la segona plena de gols i perquè vaig poder oferir un bon nivell. Són equips que t’arriben i has de demostrar el nivell que tens. Va ser una final somiada.

Va prometre dos dies de festa. Ho va complir?

I més de dos [rialles].

Com va ser la celebració?

Va venir el meu avi, que sempre em diu que no sap quan serà l’últim, i va ser molt especial. Els meus pares no van poder venir perquè just la meva germana es posava de part per la data de la final. Va esperar dos dies més la nena per néixer, però també va ser com la setmana perfecta per a mi. Vaig ser tia i campiona.

Aquesta Champions és més especial pels obstacles de l’any?

Era l’any de reivindicar-nos per tot el que es deia de plantilla curta, que no seríem prou competitives per a Europa... Hem demostrat que sí que ho som, que som un equipàs, que la gent de baix ve amb un creixement increïble. Sembla que hagin jugat tota la vida partits així.

S’ho han passat malament a causa de les crítiques?

A estones sí, perquè se’ns qüestionava molt. Abans dels partits importants Patri Guijarro empaperava les parets del vestidor amb les crítiques per fer-ho servir d’al·licient. Som un equip que s’encoratja davant les adversitats i aquest any ho hem demostrat.

Sent que s’ha estat injust amb l’equip?

Sí, però és part del futbol, oi? Que et critiquin o que t’elogiïn. Entenem que és part d’això, però crec que de vegades s’exagera una mica, és una pressió de vegades innecessària. Tot i que crec que com a equip ho hem sabut gestionar superbé. Diria que és el millor any que he viscut amb aquest club, per la pinya que hem fet, per com hem afrontat les adversitats i per com n’he gaudit.

Però cal que el club inverteixi més...

Volem tenir el millor equip del món. I la realitat és que no hi ha tant diners per fitxar. A mi m’agradaria que això canviés perquè crec que mereixem ser com més amunt millor. Si he renovat aquest any és perquè confio que hi apostaran, que hi haurà fitxatges i que es competirà, que és el que necessitem. Al final se’n van tres peces claus en aquest equip, titulars indiscutibles. Són pèrdues d’un pes molt gran.

I com se supleixen?

Les joves hauran de fer un pas més que potser encara no els toca. I a part d’això crec que també cal fitxar algú de fora que aporti l’experiència i maduresa que fan falta. Entre joventut i experiència es pot fer un mix molt bo.

Per què marxen tantes jugadores?

Que el Barça no té tants diners com tenen altres equips és una realitat. Però jo crec que també se’n van perquè altres lligues com l’anglesa són més atractives. Cada partit és competitiu i aquí no. Hi ha coses que cal millorar perquè el futbol espanyol creixi.

“Els diners no ho són tot”, va dir a Oslo. Era un elogi al Barça o una crítica al Lyonnes de Kang?

Un elogi al Barça. Tothom sap que el Barça no pot competir contra un Lió, un Chelsea, un Arsenal. Però crec que la família que hem format ha pesat molt més que els diners i les crítiques.

Què passarà aquest estiu?

No en tinc ni idea. Aquest estiu no veuré res de premsa, em serà igual, vull desconnectar. Però espero que la directiva es mogui, que busqui fitxatges, perquè hem de tornar a ser un equip com més competitiu millor per poder tornar a guanyar més Champions.

Com va viure l’adeu d’ Alexia?

Uf, fotut. Crec que fins que no comenci la pretemporada de l’any que ve no seré del tot conscient que això ha passat. Ella m’ha obert el camí perquè avui pugui viure d’això. Ens ha encomanat la vena competitiva i el que significa defensar aquest escut. Ara li toca ser feliç en un altre lloc, no hi ha ningú que s’ho mereixi més.

Com se’n va assabentar?

L’Alexia és una noia de puta mare i no ens ho volia dir abans de la final de la Champions per no desestabilitzar l’equip, això ja diu molt d’ella. A partir d’aquí, entre les emocions de la Champions i que se n’anava, ja va ser un bucle d’emocions.

Qui liderarà el nou Barça?

L’Alexia és l’ Alexia, sempre serà la meva capitana eterna i el meu exemple a seguir, però crec que Patri Guijarro és capaç també de liderar un equip així.

Personalment és la seva tercera final. En què ha canviat des de la de San Mamés?

En la gestió d’emocions. Soc molt més madura, menys impulsiva. Treballo amb un psicòleg des de fa dos anys. Sempre em diu “has de ser la boja més boja del manicomi”. I això és el que vull ser, perquè és la meva manera de ser, de jugar. És la meva essència i no la vull perdre perquè, si no, no seria jo i no seria feliç.