París haurà d’esperar

Tancat a favor seu el primer set, en 63 minuts, Sascha Zverev devia sentir alleujament.

De sobte, la carretera anava costa avall. Rafa Jódar (19) s’estava doblegant. Exigit, el talent madrileny s’arronsava. La dreta li perdia eficàcia. El servei no li regalava punts de franc. Els intercanvis llargs se n’anaven del costat de l’alemany.

 Alea jacta est : el seu somni s’estava tornant un malson.

I davant el decaïment de Jódar, Zverev es posava a volar. Una hora i mitja més tard, tancava aquests quarts de final d’aquest desconcertant Roland Garros.

“Quin alleujament!”, devia dir-se l’alemany.

Als 29 anys, a Zverev se li van obrint les portes de París. Li ha arribat l’hora de desempallegar-se de l’etiqueta que, entre bastidors, li han penjat els maldients: segons ells, Zverev és   “ el millor tennista de la història que no ha guanyat mai cap Grand Slam”.

Li ha arribat l’hora, o això es pensa en el món del tennis.

Aquesta és la seva oportunitat, es diu ell en veu baixa i vociferen els observadors. Potser, diumenge, Zverev es proclamarà rei en el caos. Rei en el caos: al cap i a la fi, no hi ha qui entengui aquest torneig.

Zverev arrossega el llast de ser “el millor tennista de la història que no ha guanyat mai cap Grand Slam”

Cobolli, Arnaldi, Berrettini, Mensík, fins i tot Jódar... Molt pocs haurien citat aquests noms en la llista de finalista de quarts del torneig. Què se n’ha fet, de Sinner, de Djokovic, de Medvédev, de Ruud, de Tsitsipàs...?

Els clàssics de sempre han anat caient amb les botes posades, executats pels indis .

 Els indis són aquesta llistade noms inesperats entre els quals es distingeix, bé per ell, Zverev.

El moment és aquest i no un altre, no sempre es conjuraran els déus al seu favor com aquest juny, apostant per ell, i per això Zverev, malcarat i maleït per episodis passats (sense anar més lluny, el procés per violència domèstica de què va ser absolt el 2024 després de pagar 200.000 euros a la seva exparella), sent alleujament quan el primer set, resolt al tie-break, cau del seu costat.

La carretera fa costa avall: a Zverev li circulen tots els cops. La dreta és un martell piló, i el revés paral·lel amb dues mans, una delícia. Fins llavors, Zverev ha aguantat la sortida de Jódar, sortida en envestida, com agrada als joves, en particular a Alcaraz, i superat aquell moment, s’ha situat. Si alguna cosa sent Zverev, després d’aquests anys de neguit, és confiança. I basant-se en la confiança, atordeix Jódar.

Des del seu box, Rafa Jódar pare, aquesta vegada acompanyat pel doctor Ignacio Pérez Buendía, metge de la Federació Espanyola de Tennis, contempla els esdeveniments en silenci. Poc pot fer ara: només pot comprovar que Zverev, a hores d’ara, és un mur massa alt per al seu fill.

En un tres i no res, Jódar veu com se li escapa el segon set. Ara és la festa de Zverev, aquest gegantó que fica els primers serveis, sovint per sobre dels 200 km/h, i basat en aquests fonaments, despatxa Jódar: ara un servei-volea, ara un servei angulat succeït per un revés paral·lel, Jódar sempre acorralat, Jódar sempre sentint la superioritat del rival.

Ara per ara, Zverev és més fort, més físic i més tècnic: es mou en uns paràmetres superiors als del madrileny, un nouvingut al tennis professional que fa tot just un any encara es formava a les pistes sintètiques de Virginia University, amb prou feines figurava al top 200 mundial i, sens dubte, no comptava per a ningú en l’imaginari popular.

El talent madrileny va topar amb un mur: després de guanyar el primer set, l’alemany li va passar per sobre

La notícia és un interruptus per al tennis espanyol, però també un consol. S’interpreta que hi ha vida més enllà deNadal i Alcaraz, mosqueters que durant anys han mantingut la disciplina en territori prèmium. Arriba Jódar i s’entreveu també la silueta de Martín Landaluce, alumne avançat de la Rafa Nadal Academy, finalista de vuitens aquests dies a París. Mentre els espanyols recullen les armes, Zverev esmola l’espasa. Si juga com ahir, se l’intueix imparable.