La immobilitat davant el vertigen

Hi ha coincidències que no són casuals. Dos textos, un interludi, dos períodes transcendents. Que Lleó XIV datés la seva primera encíclica, Magnifica humanitas, dedicada a la intel·ligència artificial, el mateix dia en què es complien 135 anys de Rerum novarum , amb què Lleó XIII va respondre a la revolució industrial, no va ser una picada d’ullet, era tota una advertència.

El text no només parla d’intel·ligència artificial, sinó de la custòdia de la persona humana en el temps de la IA. En un viatge recent a Califòrnia vaig arribar a aquesta mateixa convicció. Allà no se la considera una eina, més aviat una nova infraestructura civilitzatòria. No és comparable a la digitalització, internet, el mòbil o les xarxes socials. Totes aquestes tecnologies tan significatives sembla que ara queden en simples anècdotes preliminars a l’autèntic tsunami tecnològic per antonomàsia.

Lleó XIII va mirar la fàbrica; Lleó XIV mira l’algoritme. El primer va observar com la revolució industrial alterava la feina, la propietat i la qüestió social. El segon sembla advertir que les màquines poden alterar una cosa encara més íntima: decisió, coneixement, llibertat i persona. Entre tots dos hi ha un segle però una mateixa intuïció: quan la tecnologia pot canviar la societat, què hem de preservar? Que l’Església sigui qui torna a aixecar la mà és, com a mínim, significatiu. Rerum novarum no va aturar la industrialització, però va introduir una qüestió decisiva: què passa quan el progrés es desenvolupa sense límits socials. Avui la pregunta torna amb una altra gramàtica, i el focus, en una paraula, desarmar, la qual cosa té una clara voluntat incisiva en el debat.

l’Església formula la pregunta essencial: qui governa la tecnologia i al servei de quina idea d’humanitat

La paradoxa és fascinant, una institució que ha sobreviscut per canviar poc, i fins i tot per ser refractària a l’evolució, ens adverteix ara sobre el moviment més incremental del nostre temps. L’ Església ja no ocupa la posició hegemònica de segles enrere, però conserva una cosa que la modernitat oblida: una memòria institucional profunda i inesborrable. Silicon Valley, tan veloç com innovador, no té cap brúixola antropològica quan la capitalització pesa més que el propòsit. És, en aquesta disparitat, on el risc del progrés s’ha d’encarrilar.

Potser ningú no espera que l’Església tingui les respostes, però formula la pregunta essencial: qui governa la tecnologia i al servei de quina idea d’humanitat. Quan el text qualifica els seus líders de messiànics, explica la incomoditat papal davant la deriva de poder de certs tecnòlegs. En temps de vertigen, la institució que no es mou ens recorda que avançar sense full de ruta no és convenient.