De mal en pitjor

Per 720 milions d’euros, potser algú seria tan amable d’aclarir-nos contra què exactament han votat més de 39.500 docents de Catalunya.

Han votat contra la pujada salarial de 400 euros al mes? Preguntar no hauria de molestar ningú. Si és així, quina era la xifra acceptable? 600? 1.000? 2.000? O han votat contra la Ustec, el sindicat encantador de serps que durant mesos va agitar la bandera de la mobilització permanent en nom de l’educació i va acabar discutint per 50 euros? Era un vot contra Educació? Contra Niubó? Contra Illa? Contra aquest pacte concret? Contra qualsevol acord? Contra la mateixa idea de negociar?

Ho pregunto perquè aquestaperiodista està perplexa. Sospito que com moltes famílies, atònites, fartes que el curs s’hagi convertit en un circ de diverses pistes,amb conflictes simultanis, missatges creuats i gran descontrol. Iperquè el desenllaç no convida a l’optimisme.

El crèdit social dels docents en vaga es pot esgotar. No perquè les reivindicacions no siguin legítimes, sinó perquè una cosa és defensar drets laborals, i una altra de ben diferent, fer de l’escola una trinxera política, sindical o ideològica.

Després de més de vint dies de vaga, d’un preacord milionari moll i amb tot just dues setmanes de curs al davant, és difícil afirmar que res no ha canviat. Els docents corren el risc de perdre el suport d’una part de les famílies. Si no l’han perdut ja. Els alumnes no recuperaran les hores perdudes, i convé recordar que Catalunya no brilla a hores d’ara pels indicadors educatius.

Difícilment la consulta sobre un pacte de 2.700 milions d’euros –els 2.000 milions del febrer i els 700 del maig– no podia acabar pitjor, amb un 65% dels docents en contra. Els signants en surten debilitats. I desautoritzats. La seva representativitat queda qüestionada enmig d’una profunda divisió sindical. Per molt que ara el Govern i la Ustec parlin de reobrir una altra etapa, no es pot tornar a la casella de sortida perquè ha quedat demostrat que no controlen les bases. Reflexionar, sens dubte, toca. Però no sense abans separar dos debats que fa massa temps que estan barrejats: el laboral i l’educatiu.

Ara hi ha 720 milions d’euros en l’aire. La consellera Niubó va dir ahir que el Govern no retira la pujada salarial, cosa poc comprensible davant els renovats anuncis dels sindicats que faran més pressió al carrer. Sigui el Papa, la Fórmula 1 o el sursum corda. Els pròxims dies es podrà mesurar el grau de suport a les noves protestes, però pocs fan molt. Per cert, quina hipocresia la de l’oposició parlamentària fregant-se les mans, malgrat que el solar de la pública està calcinat des de fa anys, quan els seus governaven.

És raonable pensar que darrere del no hi conviuen diversos motius. Hi ha els enganyats per la Ustec, els contraris a la seva estratègia, els que volen castigar el Govern... I també els qui han expressat un malestar profund per la pública, que va més enllà del sou: el seu representa el vot de la ràbia.

Només el sindicat de professors de secundària dona suport al preacord. Tot i això, només el 52% dels seus afiliats. Cosa que porta a més preguntes. Què en pensen els 38.000 docents censats que no han votat? Per què no s’hi impliquen? Passen olímpicament o és que ja ho donen tot per perdut?