El castanyer de la font de l’Oreneta

La història és sabuda: en el llibre Ofrena rural , del 1926, Guerau de Liost va dedicar un poema a la font de l’Oreneta de Viladrau. Diu que la va endegar el pare i que, quan anava de cacera amb el seu germà, s’hi aturaven a beure. Duien un llebrer –devien anar a la ploma– que s’emmirallava vanitós al bassol de la font. També parla de les campanetes que agradaven a la mare. Va escriure que, quan es morís, volia que l’hi enterressin amb un dístic de Josep Carner. Ningú no es pensava que deu anys després, el 2 d’abril del 1933, Guerau de Liost es moriria a cinquanta-cinc anys. Va ser un cop, perquè era un home molt estimat. Un grup d’amics, entre els quals hi havia Marià Manent i Carles Riba, van voler fer realitat el que deia el poema: van demanar un dístic a Josep Carner i el van fer gravar en un marbre de Joan Rebull. Van repicar el poema de Guerau de Liost en un bloc de pedra. D’harmonitzar els diversos elements se’n va encarregar el jardiner Joan Mirambell. Va construir un barratge, amb dos bancs, que envolta la font. L’estela de Rebull representa els dos caçadors civilitzadíssims, amb l’escopeta, un sarró amb un conill i un mocador per eixugar-se la suor. Els jerseis, els mitjons i les botes es veuen bons, com els que s’anunciaven als anuncis de Bavillesset, la botiga del carrer Urgell, especialitzada en roba de muntanya. Tot i que, vistos el cosmopolitisme i la categoria dels caçadors, no es pot descartar que sigui roba anglesa d’importació. Mirambell era un gran jardiner. Va col·laborar en projectes de l’arquitecte Puig Gairalt, va reconstruir el jardí de Cambó després de la guerra, va treballar a s’Agaró i als jardins de Blanes: Marimurtra i Pinya de Rosa. A la font de l’Oreneta va crear un espai d’ombra amb vuit pollancres: dos cops els quatre pals de la bandera catalana. Va crear una clapa al voltant del sobreeixidor i va consolidar la vegetació per mantenir la frescor. La paret de pedra de seguida es va omplir de líquens i molses, i suposo que es devia cuidar que, tot i la intervenció arquitectònica, hi seguissin creixent les campanetes que agradaven a la mare de Guerau de Liost. La inauguració de la font de l’Oreneta, el 23 de maig de 1936, va congregar poetes, intel·lectuals i polítics: va ser la darrera gran trobada abans de la Guerra Civil. A les fotografies la gent apareix enfilada enmig dels castanyers.

Catalunya també és Catalunya gràcies a una gran generació de jardiners refinats i sensibles

Em van convidar a fer el discurs dels noranta anys de la font de l’Oreneta, i vaig estar feliç de veure que gràcies al bon gust de l’arquitecta Anna Renau i a la diligència de l’Ajuntament de Viladrau, a dins la soca del castanyer mort que Guerau de Liost va cantar en el seu poema, n’han plantat un de jove. A casa tota la vida hem fet servir terra de castanyer per criar les plantes delicades. Anirà bé. En el meu discurs vaig dir que Catalunya també és Catalunya gràcies a una gran generació de jardiners, cultes, refinats i sensibles.