Ana Rujas i l’art d’escoltar-se

Ana Rujas (Madrid, 1989) ha construït la seva carrera contra corrent. Lluny d’acomodar-se als papers que la indústria semblava que li reservava, va convertir des de ben jove la necessitat de crear en una manera d’entendre el seu ofici. Aquesta inquietud la va portar a desenvolupar projectes tan personals com La mujer más fea del mundo (2018), l’aclamada obra teatral que va escriure i protagonitzar, o Cardo (2021), la sèrie que va crear amb Claudia Costafreda i que la va consolidar com una de les veus més singulars de la ficció espanyola recent, a més de reportar-li un premi Ondas.

Ara, en un gir de registre, l’actriu, creadora i escriptora madrilenya s’endinsa en el thriller amb La desconocida , la nova pel·lícula de Gabe Ibáñez, basada en la novel·la de Rosa Montero, que aquest divendres aterra a Netflix.

Al film hi interpreta una jove amnèsica que ha de reconstruir el passat. Un personatge de gran exigència física i emocional que torna a posar a prova la seva inclinació pels desafiaments interpretatius. “M’atreuen els projectes i els personatges que em permeten fer una cosa que no he fet abans. És veritat que molts dels papers que he interpretat tenen molt caràcter, personalitat i ­força, i aquesta mena de feines m’agraden. Però, sobretot, busco que suposin un repte”, explica la intèrpret en conversa amb La Vanguardia .

Ha estat precisament aquesta recerca constant de desafiaments nous la que ha marcat la preparació d’aquest últim projecte, per al qual es va entrenar al llarg de dos mesos a Krav Maga amb l’objectiu d’afrontar les seqüències d’acció exigents que requeria la pel·lícula de Gabe Ibáñez. “Hi havia molts dies seguits de rodar escenes molt dures. Era esgotador, perquè l’estat emocional del personatge era molt crític”, recorda.

“Vivim en un moment molt sorollós; tenir espais per escoltar-se és essencial”

Aquesta mena d’estats emocionals extrems no són, en qualsevol cas, un territori desconegut per a Rujas. Més enllà de la interpretació, bona part de la seva trajectòria com a creadora està caracteritzada per l’exploració de papers complexos i emocions intenses. Tot i això, l’actriu discrepa d’una de les idees més repetides sobre el procés creatiu. A parer seu, no tota obra sorgeix necessàriament sempre del dolor.

“No crec que l’art hagi de néixer sempre d’una ferida”, afirma. Per la intèrpret, la creació emana, en qualsevol cas, de l’experiència vital en tota l’amplitud. “Creem a partir del que vivim. Pot ser una cosa lluminosa, fosca, trista o agradable. Jo mateixa ara escric coses que no tenen res a veure amb les que escrivia fa tres anys”.

Una evolució personal i artística estretament lligada a la ferma convicció d’escoltar sempre la seva pròpia veu. “ Vivim en un moment molt sorollós i frenètic. Tenir espais per escoltar-se i saber què et fa bé o què et perjudica és fonamental”, reflexiona. “La vida després et va col·locant on estàs més alineat”.

Una filosofia que no només ha guiat les seves decisions vitals i professionals, sinó que també condiciona la seva mirada sobre la indústria audiovisual i el lloc que hi ocupen les dones. Malgrat que reconeix els avenços que s’han aconseguit els últims anys i celebra que cada vegada hi hagi més dones que ocupen espais de rellevància al sector, Rujas reivindica el paper dels que van aplanar el camí abans que la seva generació.

“Hi ha més judici sobre les dones; quan ocupem espais de poder hi ha més mirades i crítiques”

Tot i això, l’actriu considera que aquests avenços encara conviuen amb una realitat en què les dones continuen sotmeses a un escrutini públic més profund que els companys masculins. “Quan s’ocupen llocs de poder femenins hi ha més crítiques”, afirma. “M’agradaria que fos igual si és un home o una dona i que només parlés la feina”.