Les dues revolucions de Satrapi

 Persèpolis explica els canvis que va viure l’ Iran natal de l’autora després de la revolució del 1979. I amb aquest relat en primera persona, Marjane Satrapi va contribuir a l’èxit d’una altra revolució, més pacífica i menys evident: canviar la percepció que molts lectors tenien sobre el còmic, obrir-lo a un públic més ampli, fer que es convertís en matèria d’estudi i de debat o que ocupés espais als mitjans de comunicació i als museus. Persèpolis va ser clau en aquesta altra revolució que té a veure amb l’estima i el valor cultural i artístic d’un mitjà històricament mirat amb menyspreu. Tot i això, aquesta revolució no va començar ni es va acabar aquí: havia arrencat abans amb obres com Un contracte amb Déu o Maus i va continuar després amb Arrugues o Maria i jo , entre d’altres. Persèpolis es va publicar en una editorial independent francesa en quatre lliuraments entre el 2000 i el 2003 i el fet que es recopilés en un sol volum va ­contribuir a consolidar l’èxit d’aquesta etiqueta, de vegades incòmoda, de novel·la gràfica.

L’èxit de públic i crítica va ser colossal. Avui és habitual veure Persèpolis a les llistes dels millors llibres del segle XXI, juntament amb novel·les escrites només amb paraules. Des d’aleshores i ja per sempre, el nom de Marjane Satrapi quedarà unit a aquestes vinyetes en blanc i negre, de formes suaus i amables. El seu estil depura les lliçons apreses amb autors com Guibert, Sfar, Bravo i David B, autor d’ Epiléptico , que la va ­animar a dibuixar la seva his­tòria personal.

La seva obra va contribuir a canviar la percepció de molts lectors sobre el còmic

Però l’obra de Satrapi va més enllà de Persèpolis . Al terreny de la historieta hi deixa altres àlbums molt notables, com ara Brodats (2003), que ens submergeix en la xerrada d’un grup de dones iranianes que van revelant les pors, els remordiments i els secrets més íntims al voltant d’una taula preparada amb un samovar, te i unes pastes. També és memorable –tot i que corre el risc de quedar eclipsat per l’increïble èxit del seu títol més popular– Pollastre amb prunes (2004), que es torna a situar al Teheran de la seva infantesa i que emociona gràcies a uns personatges inoblidables i a una estructura magistral del ­relat que atrapa i sorprèn el lector. La bellíssima i trista història d’amor d’un músic que ha decidit no aixecar-se del llit fins que la mort l’hi porti. Passió, renúncia i tragèdia. Un relat de comiat que encara ressona amb més ­vehemència després de la ­inesperada mort de l’autora.