Confirmi que és humà

El meu ratolí clica en llits, cortines o cadires, rabent a la recerca de les imatges requerides per Capt­cha. Però se sol colar alguna foto inquietant on amb prou feines s’aprecia el llit, la cortina o la cadira, i llavors la màquina dubta de la teva identitat. Cada vegada que em demanen que confirmi que soc humana sento un lleuger pessigolleig, perquè ja són més a l’altre costat, en l’exèrcit de robots preparats per pensar per nosaltres. En aquest sentit, resulta fascinant la reflexió de Lleó XIV sobre la infertilitat espiritual de la IA i la necessitat de desarmar-la: d’aquell “entre les olles camina el Senyor” de santa Teresa a l’actual Déu dels algoritmes. Aquests dies, milions d’espanyols sortiran als carrers per sentir de prop la presència d’un Papa que fa teologia de l’enginyeria informàtica. Un Papa en el centre del debat exigint un codi moral rigorós als qui lideren la IA convençuts que les màquines són superiors als ­humans.

Després de la covid, vaig preguntar a Antonio López, com a mestre de l’hiperrealisme que és, si la vida s’havia enfosquit. “Molt –va respondre–. L’art de la nostra època és molt ombrívol. L’ésser humà ha conviscut sempre amb la desesperació, però mai com ara s’ha treballat tant. Avui sembla una obligació referir-se a aquesta part fosca”. L’artista que pinta més bé la fugacitat d’una rosa subratllava l’adjectiu ombrívol, que volem tant treure de les nostres vides, ja que no porta res de bo, sinó gravetat i tristesa, l’extrem oposat de la claror i la menta fresca.

Els espanyols sortiran als carrers per sentir de prop la presència d’un Papa que fa teologia de l’enginyeria informàtica

Les referències a la llum són avui constants a totes les latituds, com si quedar-se a les fosques fos, més que una metàfora, una apagada real d’expectatives. De les persones rialleres i afables se’n diu que són “éssers de llum”, no a la manera espiritista, sinó amb admiració per la seva bonhomia. “A la gent bona se li veu de seguida la pena”, vaig sentir dir a un altre pintor, Xavier Hernández Arnau –respecte a Ofelio, la seva exposició recent –, que va passar etapes ombrívoles en què va perdre les dents i es va veure obligat a freqüentar els menjadors socials berlinesos.

Mentre continuo confirmant que soc una persona capaç de distingir motos d’arbres i senyals de murs, l’estiu ha anticipat la seva llum encegadora. I sí, tot l’humà comença a semblar-nos aliè, incloent-hi les ombrívoles clavegueres de l’Estat.