Perdonar qui t’ha amputat

No és còmode conversar amb una noia que va veure com un míssil arrancava el cap de la seva tieta.

Ni amb un noi a qui li van trencar tota la dentadura i van obligar a identificar els cadàvers dels seus veïns assassinats per les persones que li acabaven de trencar la boca.

‘Rostres de perdó’, escrit per P.J. Armengou, ens interpel·la amb força: Tu el perdonaries?

Però el reporterisme té aquestes coses, perquè el món és alguns cops com l’última estrofa del poema escrit per Matthew Arnold a les acaballes del Romanticisme anglès: un planeta embrutit on “exèrcits ignorants xoquen a la nit”.

Al noi – Azem Hasani– em va costar de trobar-lo, i el vaig localitzar en un poble de Kosovo: era el principal testimoni de la primera de les matances d’albanesos que van provocar el 1999 la campanya militar més massiva llançada per l’OTAN fins aleshores.

A la noia – Diana Miladinovic– la vaig localitzar al sud de Sèrbia: les matances a Kosovo no van cessar, i l’ Aliança Atlàntica va decidir bombardejar els serbis. El primer míssil que va posar fi a la vida de civils va caure damunt la casa de la Diana. Va matar els seus avis i la seva tieta Snezana. Tots tres eren a la sala d’estar abans d’anar-se’n a dormir. L’impacte del projectil va arrencar el cap de la Snezana i el va separar brutalment del cos. L’OTAN va lamentar el “possible error tècnic”.

Entre caps arrencats i dentadures trencades, un no deixa de sentir-se mai una mica estúpid, preguntis el que preguntis. Però et paguen per preguntar. Per sentir-te, de vegades, estúpid.

La Diana, que tenia 15 anys, em va explicar que la seva primera reacció va ser agafar desesperadament el cap de la tieta i tornar-lo a ajuntar al cos, com si això li hagués de tornar la vida. No recordo per què la Diana em va confessar aquest intent de resurrecció , si jo li vaig preguntar per la seva primera reacció o si va sortir d’ella que m’ho expliqués.

A l’Azem, a l’altra trinxera, sí que recordo que li vaig preguntar com gestionava el trauma, i em va dir que patia una por insuportable a la nit.

El que no em va passar pel cap de preguntar –ni a l’Azem ni a la Diana– va ser si amb el temps serien capaços de perdonar els seus botxins. I un exbecari de la secció Internacional de La Vanguardia ha hagut d’escriure un llibre sobre el perdó en conflictes del món per adonar-me’n, sorprès, que mai, en cap conflicte, no he preguntat a cap víctima si s’imaginava perdonant el seu botxí.

Ho hauria d’haver preguntat?

Em temo que, fins i tot, vaig fer el contrari, incitar a l’ antiperdó quan vaig preguntar a la Diana què faria si topés pel carrer amb Javier Solana, llavors secretari general de l’OTAN.

“Li diria moltes coses”, va respondre després d’un silenci.

El llibre – Rostres de perdó , publicat per Albada en català i en castellà– està escrit per P.J. Armengou, que ha teixit des de la textura periodística i un rerefons geopolític cinc històries, viatjant a quatre països de tres continents i enraonant amb persones que han hagut de perdonar, demanar perdó o perdonar-se a si mateixes.

Al llibre hi ha una escena tremenda. Passa en una església de Ruanda on Armengou conversa amb l’Emmanuel i l’Alice: en el genocidi del 1994, ell va amputar a ella la mà dreta amb un matxet i, allà mateix, els que anaven amb ell li van matar la filla i una neboda.

A dins de l’església, el botxí explica amb detall com la va mutilar, resseguint amb les mans les cicatrius de la víctima. “Ella va tractar de protegir-se. Va alçar el braç... I li vaig tallar la mà”, relata.

Armengou descriu amb detall els moviments explicatius del botxí: “Li agafa el monyó amb una mà, mentre amb l’altra fa un gest sec, com si fos una destral. Calla un segon i després obre el coll del vestit de l’A lice per mostrar les cicatrius de l’espatlla”.

L’Emmanuel continua relatant el crim al costat de la víctima: “I un company meu li va clavar una llança aquí. I jo la vaig tornar a colpejar amb el matxet al cap”.

Armengou, en mode forense, no deixa d’analitzar com el botxí ressegueix amb les mans les cicatrius de la dona a qui va mutilar: “Acompanya aquesta última explicació amb un altre tocament. Al crani. Entafora els dits entre els cabells de l’ Alice. Marca amb les gemmes dels dits una cicatriu més, que queda oculta a la vista”.

“Ella es deixa fer amb la vista baixa. Dòcil. Impassible. Se’m regira l’estómac”, confessa Armengou.

Ell, penedit, ja va complir la condemna, i ella l’ha perdonat: “Si no perdones, sempre et sents malalta”.

Poques coses toquen tantes fibres de l’ànima com l’acte de perdonar. Poques coses ens defineixen més, i és el més fèrtil d’aquest llibre: ens interpel·la.

Escoltes el sud-africà que perdona els policies de l’apartheid que van assassinar la seva mare; el palestí que no oblida el mal que els israelians li han fet i que demana perdó pel mal que ell ha fet als israelians; la mare nord-americana que perdona el milicià de l’ Estat Islàmic que va degollar el seu fill, o la mare que perdona el bergant que li va matar el fill... i, entre exèrcits ignorants que xoquen en la foscor, no et pots deixar de preguntar què faries en el seu lloc.

“El perdó –escriu Armengou– és la victòria definitiva”.