Gijs Van Hensbergen, biògraf: “A Gaudí tens un home amb una ànima medieval i un cervell molt avantguardista”

Holandès establert a la Gran Bretanya, professor d'arquitectura, historiador de l'art i hispanista, Gijs van Hensbergen posa en context l'època del visionari Gaudí: des de la seva infantesa a Reus, on va néixer el 1852, fins als seus anys de fervor creatiu en una Barcelona en transformació, on va morir arrossegat per un tramvia el juny del 1926.

L'entrevista té lloc al cafè de La Pedrera, a l'entresol de l'edifici també conegut com a Casa Milà. L'antiga planta noble conserva el seu immaculat sostre de guix, amb formes orgàniques, en sintonia amb les línies ondulades de tot l'edifici. I malgrat el fil musical i l'anar i venir de turistes, la conversa flueix sense problemes.

Curiosament, la Pedrera és, juntament amb la cripta Güell, l'obra favorita de Van Hensbergen, autor d'una obra de referència, Antoni Gaudí. Una biografia, que ha estat reeditada per Taurus amb motiu del centenari de la mort de l'arquitecte.

Quina és la fogonada que encén la seva passió per Gaudí?

Quan tenia vuit anys vam venir de vacances amb els meus pares a Espanya, escapant de la pluja d'Anglaterra, on vivíem. Eren els seixanta, i anàvem amb cotxe i triguem cinc dies a arribar a Barcelona, on el vehicle es va sobreescalfar en ple passeig de Gràcia, davant la Casa Batlló... El meu pare estava una mica desesperat –quatre nens en un cotxe espatllat–, però nosaltres estàvem en la glòria. Havíem vist una casa d'un conte de fades! Des d'aleshores sempre em va interessar Gaudí.

Fins al punt de dedicar-se a nivell acadèmic…

Quan estudiava en el Courtauld Institute of Art, a la Universitat de Londres, vaig ser un dels últims alumnes de l'espia Anthony Blunt. Record que em va dir: “Si vols que et prenguin seriosament, per l'amor de Déu, no estudiïs art espanyol, perquè no és intel·lectual; estudia art italià o alemany. O potser francès”. M'alegro d'haver-li fet cas omís, perquè em vaig enamorar de Picasso i, una mica més tard, de Gaudí.

Anthony Blunt, el conservador de la col·lecció d'art de la família reial, va ser membre dels Cinco de Cambridge, un grup d'espies que van treballar per a la Unió Soviètica durant la Guerra Freda. Com era com a professor?

Increïble. L'any abans que ho descobrissin es bevia una ampolla i mitjana de whisky al dia, però ni te n'adonaves. Encara record una conferència seva sobre el Barroc. No portava notes. Va començar i durant una hora no va parlar del Barroc, però, a vint minuts del final, va començar a lligar caps. I al final vaig pensar: “Déu meu, ara sé el que és el Barroc!”.

Tornem Gaudí. Diuen que som el producte de la nostra infantesa. Com va influir la de Gaudí a la seva obra?

Crec que ho va ser gairebé tot per a ell. Recordi que patia artritis infantil, una malaltia reumàtica que es cura amb l'edat, però que és increïblement dolorosa. Quan entrava en remissió podia assistir normalment a l'escola, però de vegades estava tan immobilitzat que havien de transportar-lo en burro.

Va passar molt de temps sol, i, encara que no crec que fos autista, diria que es trobava en l'espectre d'algú que és un geni amb els números. Tenia moltíssima capacitat de concentració, i crec que ja tenia un do quan, amb quatre o cinc anys, observava la natura i veia que, per exemple, el gira-sol té la seqüència de Fibonacci.

La influència de la natura és fonamental a la seva obra…

Crec que es podria dir que va aprendre tant de la natura com de l'escola d'arquitectura. Tot i això, la seva reverència per la natura i la seva capacitat per veure la bellesa sorgeixen de manera molt precoç i espontània. Tampoc no crec que de nen pensés ja que la natura era creació de Déu –perquè cap nen de quatre o cinc anys no pensaria això–, encara que, per descomptat, va tenir una educació catòlica molt tradicional, com la de l'Espanya de llavors.

Descriu els edificis i interiors de Gaudí com “escenes d'una obra de teatre”, però Gaudí va ser un asceta, a més d'un catòlic fervent que, com vostè escriu, gairebé es va matar de gana dejunant una Quaresma. Com explica aquestes contradiccions?

Aquí hi ha la clàssica dicotomia catalana del seny i la rauxa, el seny i bogeria. Però crec que, en el cas de Gaudí, a més d'això tens un home amb una ànima medieval i un cervell molt avantguardista. I tots dos conviuen al mateix cos, al mateix cap. No oblidem que creix durant el període de la renaixença. Gaudí és molt medieval en molts aspectes: quan era un xaval, es va proposar de restaurar el monestir de Poblet! Així que ja hi ha una espècie de geni gairebé boig que s'embarca en projectes impossibles a una edat primerenca.

Geni o boig?, es preguntaven. Què diu vostè?

No crec que estigués boig, crec que era increïblement obsessiu. I en certa manera tenia que ser-ho, perquè molta gent pensava que estava boig. Per a mi, el més increïble és que construís la cripta Güell a partir d'una maqueta. Tots al món de l'arquitectura –Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Sagnier...– es preguntaven què estava tramant!

Quan van sortir a la llum els esbossos de la Casa Milà, les crítiques van ser molt cruels, de tots es burlaven. Feien falta molt valor i determinació per continuar endavant. Però ell ho va fer, encara que, per descomptat, tenia una relació extraordinària amb Eusebi Güell: la família Güell i el suport que va rebre van ser fonamentals. En realitat, podem parlar d'una obra de dos homes.

Què hauria passat sense Güell?

És molt difícil contestar a aquesta pregunta: tots dos es van conèixer poc després que Gaudí es llicenciés com a arquitecte. Havia completat molt pocs projectes: la seva targeta de visita i el seu escriptori; una parada de flors de ferro forjat; un expositor per a l'Exposició de París del 1878 encarregat per la guanteria Comella, de Barcelona, i una sèrie de dibuixos per a un joc de fanals de ferro forjat. Però quan Güell va veure l'aparador a París, va dir: “Vull saber qui ha fet això”. La resta és història, així que si aquella trobada fortuïta no hagués tingut lloc, tot hauria estat molt molt diferent.

Malgrat les crítiques, en vida Gaudí ja va ser reconegut; l'anomenaven “una llegenda”. Era això important per a ell?

Crec que devia tenir un gran ego, però no era vanitós; per exemple, no volia que li fessin fotos. Era algú que, segons la meva opinió, no va intentar mai guanyar-se el públic. Però, d'altra banda, va tenir molta sort, perquè comptava amb Güell, així que no crec que hagués de buscar atenció. Simplement, estava centrat al 100 % en la seva feina.

Podríem dir que era un addicte a la feina?

Sí, sens dubte. Totalment. Però, tornant a la vanitat: si creus que Déu està actuant a través de tu per construir la Sagrada Família, això és, en cert sentit…

El màxim de la vanitat?

Al contrari. En certa manera, resulta humil que ell es considerés només un instrument a través del qual parlava Déu. És un tipus d'humilitat franciscana. Sens dubte, al final de la seva vida no va ser vanitós en la seva manera de vestir. Cada vegada feia menys atenció al seu aspecte, i molts recordaven els vestits tacats, amb les butxaques deformades i les sabates subjectades amb elàstics.

El dia que va ser atropellat, segons l'informe de la companyia de tramvies, el conductor, que va ser incapaç de disminuir la velocitat, ho va descriure com “un rodamon borratxo”. En aquells últims anys Gaudí simplement estava centrat en la Sagrada Família; era l'únic que li interessava. M'imagino que hauria estat molt avorrit sopar amb ell! De tota manera, tenia un equip d'arquitectes increïbles (Josep Maria Jujol, Joan Rubió i Bellver...) que li van ser fidels fins al final.

En la seva biografia desmunta la idea que Gaudí fos una persona malcarada i solitària. De fet, estava envoltat d'amics, companys de feina i, per descomptat, d'Eusebi Güell. El va sorprendre descobrir que era bastant sociable?

Sí, em va sorprendre. Encara que ell mateix va dir: “Tinc un caràcter fort i de vegades em pot”. Podia ser irritable i molt ferm en les seves opinions, en part, perquè ja des de molt jove va tenir aquella capacitat de dir: “Això és el que estimo i viu per això”. Quan deia que l'arquitectura era la seva amant, crec que era cert.

I què hi ha de les seves dones? N'hi va haver alguna d'important en la seva vida?

Va ser Pepeta Moreu, una professora, divorciada del seu primer marit, que havia estat a l'Àfrica, on va viure una història a l'estil Casablanca (pel que sembla, va tocar el piano en un club per guanyar-se la vida). Després va tornar a Barcelona, on va treballar amb la seva germana a l'escola de la Cooperativa de l'Obrera Mataronense, per a la qual Gaudí va fer un projecte que no es va executar mai. Quan la va conèixer, es va enamorar, però era tan lent i matusser que, per quan es va atrevir a convidar-la a un cafè, ella ja s'havia tornat a casar.

Hi ha diversos projectes fallits de Gaudí. Quin d'ells li agradaria veure construït?

Bo, crec que el més extraordinari, per descomptat, és el seu gratacel a Nova York. La idea de tenir un saló de ball d'uns quaranta pisos… Crec que era una manera de parodiar l'americà, aquest: “Tot ha de ser més gran i millor”. Les Missions Catòliques Franciscanes de Tànger haurien estat interessants: són una espècie de mini Sagrada Família.

Què opina sobre que la Sagrada Família continuï construint-se?

Quan vaig començar a escriure el llibre, pensava, com molta gent deia, que s'hauria de deixar tal qual, com una espècie de fantasia romàntica, una “foliï”. Però, a mesura que avançaven les obres, he descobert que és impressionant. Quan entres, sents que el teu esperit s'eleva. És sorprenent! Crec que és la seva comprensió del volum: és extraordinari que humil que t'asseguis, com una petita formiga. L'objectiu de les catedrals gòtiques era crear una ciutat celestial, el paradís a la terra, i Gaudí, que estimava el gòtic, ho va entendre: quan et pares sota la façana de la Nativitat i veus aquella cortina de pedra, t'impressiones. No importa si ets catòlic, budista, agnòstic o ateu.

Picasso –la qual cosa és un altre dels seus temes com a biògraf– va demanar d'“enviar a l'infern” Gaudí i la Sagrada Família. Se sap una mica més sobre la relació entre aquells dos genis?

No crec que es coneguessin, encara que em sembla fascinant el molt que tenien en comú: pensi que, per a Gaudí, ser original era tornar als orígens, mentre que quan Picasso va sortir de les coves d'Altamira, se suposa que va dir: “Què queda per fer? Ho han fet tot...”. Crec que això és una cosa que comparteixen. Tots dos eren també persones extraordinàriament ben informades.

Quan Gaudí estudiava arquitectura, ja es podien veure els edificis importants en fotografies, i crec que ell tenia aquella actitud de “robar”, de la mateixa manera que Picasso deia que el millor artista és el millor cleptòman, que només cal saber què robar. Això és una cosa que també tenien en comú, encara que, pel que fa a personalitat, eren completament diferents. Picasso també vivia per a la seva feina, però a ell no li importava que el fotografiessin; sabia com utilitzar la seva imatge i marcar tendència, mentre que Gaudí era al contrari.

Per què continua sent tan admirat? Després d'escriure una biografia de gairebé tres-centes pàgines sobre Gaudí, ha descobert el seu secret?

Crec que el seu secret és el que té en comú amb Picasso: bàsicament, tots dos tenien el do definitiu, i no temien provar i experimentar amb tècniques i idees completament noves. I sempre encertaven. Vull dir, si mires aquell mirall d'allà [assenyala un mirall a la paret, una reproducció del que Gaudí va dissenyar per a la Casa Calvet, el 1902], no li sembla preciós? És que ho feia tot bé!