El temple invertit de Déu

Sovint penso que les esglésies no són un instrument de l'espiritualitat per arribar a Déu, sinó el final mateix, la major i millor personificació del diví. Cases buides que semblen convidar tots a habitar-les, encara que de nit només adormi en elles el silenci i no el pobre; polígons freds disfressats d'ambaixades d'un lloc inenarrable anomenat cel. Ficció espiritual. En certa forma, qualsevol església s'erigeix com una immensa sala de cinema on els espectadors es desinhibeixen i són capaços de projectar converses amb éssers d'un altre món. Però quan s'encenen els llums i s'obren les portes, tot s'evapora. El que va poder haver estat no va ser. O va ser només imaginat. Tot i així, em causen una total fascinació, doncs de vegades assoliment autoenganyar-me i em crec connectat a una matrix si combrego, toco l'aigua beneita o m'agenollo per repetir unes frases mil·lenàries.

En nombroses ocasions he intentat creure'ns en una entitat superior, en una criatura omnipotent, sense èxit. No tinc la capacitat de creure en Déu. No em ve aquella funció de fàbrica amb el reseteo. Però no m'importa que Déu sigui una invenció; així i tot, concebo els temples com el lloc més semblant a l'inexistent Cel. En aquest món asèptic i poblat d'una feligresia mancada d'imaginació, em sento còmode als llocs considerats sagrats. El misticisme propi d'aquests llocs i la convicció indestructible i contra tota lògica dels seus acòlits bé podrien pertànyer a qualsevol novel·la de realisme màgic: abracen el meravellós i inescrutable com la veritat més absoluta. Fins i tot si sabéssim amb certesa que no hi ha res més després de la mort, m'atreveixo a afirmar que el sagrat no desaparèixer, ja que és una cosa pròpia de l'humà. No fa falta que Déu existeixi per creure en ell; a això criden fe, veritat? El cert és que no hi ha res més diví que la il·lusió humana, i res més humà que la idea de Déu, en qualsevol de les seves variants.

Quan un d'aquests temples m'enlluerna, acabo aprenent-m'ho de memòria de tant contemplar-ho. No tinc bona memòria arquitectònica. Gràcies a Déu, aquests enamoraments sobtats no m'ocorren sovint. Fins a la data, record que em passés amb tres santuaris: la renaixentista Sacra Capella d'El Salvador de Úbeda, la barroca catedral de Santiago de Compostel·la i l'incatalogable temple expiatori de la Sagrada Família de Barcelona. Soc llavors capaç d'agafar qualsevol cera oliosa, apèndixs plàstics del meu cos, i plasmar amb tot detall les façanes i els interiors.

D'aquestes tres llars de Déu, la construcció de Gaudí s'emporta la palma pel que fa a l'adoració que li professo. No conec obra més ambiciosa, bonica, divina, monumental i arriscada que aquesta. Qualsevol cosa que digui d'ella serà en va, perquè ja s'ha dit massa d'ella i, sobretot, perquè l'experiència de visitar-la és multisensorial. Intentar resumir-la amb paraules és com voler descriure un mirall. Em sembla irrealitzable. La seva visita desperta en el visitant un món propi i espiritual que cadascú sent d'una manera. Entrar en ella i no sentir la divinitat és una cosa gairebé impossible d'imaginar. Perquè puc comprendre que l'exterior agradi i disgusti, segons els ordres arquitectònics predilectes de cada un, però l'interior, aquell bosc de marbre que s'alça serè, commou a tot el que s'endinsa en ell —així com enlluernen l'origen i la història del temple.

No conec obra més ambiciosa, bonica, divina, monumental i arriscada que la Sagrada Família

Quan vivia a París, buscava la torre Eiffel per tot arreu, i si me la trobava inesperadament al final d'un carrer, somreia i se m'omplia el cor de dita. Em passa igual amb aquest temple. Crec que no hi hauria ningú que, avisat d'una imminent mort, preferís donar-li l'esquena al temple en lloc de ser l'últim a contemplar.

Una estalagmita gegant —formada per residus càlcics dels núvols que, segons mostren els pintors, entapissen el paradís— que vol tocar el cel, però que no l'aconsegueix per no fer-li ombra a la muntanya Montjuïc, la presència de la qual també és divina i rivalitza pels ullets del Pare. No és preciós? Una escala de Jacob cilíndrica que porta de tornada a la terra. Diuen —i, si no, me l'invento— que les escales de cargol d'una de les torres no obertes al públic sí donen al cel. La paradoxa és que ningú que les hagi pujat no ha pogut baixar a explicar-nos el que hi ha a dalt. Pugen i no tornen. Ha de ser inesperadament bonic allò.

En l'exposició que es troba als baixos del mateix temple, d'accés gratuït amb l'entrada bàsica, hi ha una peça que ha modificat la visió que tinc del temple: la maqueta funicular que va dissenyar el mateix Gaudí per construir la cripta de la Colònia Güell, inspiració per a aquesta església; una maqueta invertida formada per saquets i cordes que fan de catenàries. Em va estremir perquè vaig comprendre que, per a la creació d'aquest miracle arquitectònic, Gaudí va invertir la lògica i es va entossudir a reflectir allò de dalt a baix, en construir a semblança de Déu, que entenc que, en cas d'existir, ha de ser corb, sinuós, lleuger i corpori alhora. Aquesta és potser la millor manera d'interpretar aquesta gosadia arquitectònica.

Em sento feliç de poder, per edat, ser testimoni de la culminació de les obres. Qui sap si el dia de la inauguració, com ocorre una vegada cada ics anys al poble de ficció de la meva novel·la La península de les cases buides, no li dona Déu per obrar un miracle i ascendir a tots els presents de forma directa i a tot risc al paradís. O el mateix se sent divertit i fa una broma macabra, com quan va desprendre l'enorme roseta de l'església de Santa María del Mar el dia del Corpus i es va carregar la vida de desenes de persones.

Si Déu vol, almenys de la part humana, és a dir, de la culminació física del temple, serem testimonis. Podrem veure acabada, si no l'església més bonica del món, la més ambiciosa, divina, metafísica i deutora de Déu. El dolent és que hauré de memoritzar una nova façana i les diferents parts que trenquen tristament —tot cal dir-ho— l'skyline clàssic de Barcelona. Però vaig traient-li punta a les ceres.