L’estàtua de la Llibertat anuncia hamburgueses

Ja falta menys perquè l’estàtua de la Llibertat a Nova York porti, en lloc de la torxa que il·lumina el món, una gran hamburguesa com a resultat d’un acord de patrocini. Sabem que, un dia, això acabarà passant senzillament perquè ho va predir el nostre profeta, l’escriptor nord-americà David Foster Wallace.

La imatge apareix a la supernovel·la La broma infinita (1996),aquell llibre sagrat de més de 1.200 pàgines que ell només va escriure –com tothom fem– per impressionar una noia. Allà, els anys del calendari estan patrocinats per marques (i, com l’Spotify Camp Nou, canvien el nom). Allà, els Estats Units, el Canadà i Mèxic s’han unit políticament, la qual cosa genera les accions d’un grup terrorista quebequès sanguinari, Les Assassins des Fauteuils Rollents.

Antonio Lozano acaba de publicar un assaig esclaridor sobre l’obra magna de David Foster Wallace

El savi discret que és Antonio Lozano acaba de publicar un assaig esclaridor, El libro infinito ( Debate), sobre l’obra magna de Wallace, mort prematurament (es va penjar al seu estudi). Com a mínim podem dir d’aquest llibret (que pesa 100 grams davant el quilo i mig de la novel·la que analitza) que el que abans era una odissea d’un final incert (les estadístiques diuen que menys del 10% dels que comencen La broma... l’aconsegueixen acabar) es transforma, gràcies a les orientacions de lectura del crític, com un GPS literari, en un passeig alegre per un laberint on el més important no és l’argument, sinó el trajecte. Si els anuncis del llibre als Estats Units deien “ets prou lector per a La broma infinita?” avui podem respondre amb orgull, brandant l’assaig de Lozano: “Sí, ho som!”.

El pas del temps ha conferit a aquesta novel·la un valor profètic afegit. Des de detalls com la televisió de plataformes, l’ús de les videotrucades, els filtres d’internet, les xarxes socials i inclús un president clarament trumpista, fins al gran tema de fons de l’obra: l’addicció, entesa en un sentit ampli i filosòfic, com a eix de la societat. Per bé que l’autor es va nodrir de les seves reunions als grups d’Alcohòlics Anònims, va dibuixar els trets mestres d’un sistema que aboca els ciutadans a les compulsions més variades per tapar el buit existencial.

Hi ha llibres que marquen una època, com l’Ulisses de Joyce, el Solenoide de Cartarescu o aquesta obra de Wallace. Tots ells van ser criticats durament per les patums del seu temps (en el cas de La broma..., de Harold Bloom al nostre enyorat Robert Saladrigas). I, després que la muntanya russa d’aquesta novel·la ens hagi sacsejat, no ens podem deixar de preguntar: i si tot fos, de fet, una broma infinita?