Les llibretes de Leire

La comparació ja està en marxa. L’“ M. Rajoy” anotat per Luis Bárcenasversus la “reunió amb P.S.” escrit per Leire Díez. O bé, l’“operació Kitchen” per ocultar proves del finançament il·legal del PP davant la “trama Leire” per frenar casos que afecten el PSOE. Les clavegueres dels uns i les dels altres. Enmig del soroll polític i judicial, és difícil distingir entre acusacions amb fonament, indicis, meres especulacions i detalls irrellevants que només alimenten l’espectacle. Ens aturarem en el cas que ha copat l’atenció aquesta setmana. Leire Díez, una militant socialista amb ínfules d’investigadora, de qui se sospita amb força base que va viure col·locada pel seu partit uns quants anys, s’ha convertit en un virus que infecta tothom amb qui ha contactat els últims anys.

Se sap que Díez es va posar en marxa arran dels cinc dies de l’abril del 2024 que Pedro Sánchez es va prendre com a reflexió sobre la seva continuïtat després de la imputació de la seva dona. Segons el sumari, va ser llavors quan aquesta militant es va convertir en lampista del partit havent rebut el plàcet de Santos Cerdán per buscar la manera de frenar els que investigaven el president i el seu entorn. Però cal retrocedir un parell de mesos abans. El febrer del 2024, Koldo García va ser detingut. Pel que ara sabem de les relacions entre Koldo, Ábalos i Cerdán, aquesta detenció devia inquietar molt aquest últim, ja que tots tres estaven junts en negocis tèrbols. De manera que no és estrany que, quan Díez li va proposar de moure’s per buscar informació contra fiscals, jutges o guàrdies civils suposadament hostils, Cerdán pensés que aquestes indagacions podrien ser-li útils a ell, a més d’ajudar el partit. Fins aquí els indicis sòlids. Però també podria ser que Cerdán o la mateixa Díez informessin més amunt, com “infereix” l’ UCO, la unitat de la Guàrdia Civil que ho investiga, després de trobar missatges de mòbil d’ella referint-se al “ the one” i una anotació en una llibreta que diu “reunió amb P.S.”, sense més aclariments.

Algú va escriure que l’excomissariVillarejo té enregistraments per deses­tabilitzar tot l’ Estat, governi qui governi. Díez està en primer de Villarejo. De fet, ella va buscar l’ajuda del ja excomissari. La lampista del PSOE al rescat del seu partit aliant-se amb les restes de la “po­licia patriòtica” del PP. Un deliri. Però també una conclusió. D’una banda, els enregistraments de Villarejo van des­tapar les maniobres d’un manat de poli­cies sàtrapes erigits en salvadors patris (aquests dies es jutja si van comptar amb l’aval d’un ministre i el seu número dos). De l’altra, el telèfon de Díez ha deixatal descobert de quin peu calcen algunscomandaments de la Guàrdia Civil ajustant comptes interns.

Passem dels policies erigits en salvadors patris als guàrdies civils ajustant comptes

Com dèiem, Díez seria amateur, però comptava amb el suport d’un totpoderós secretari d’organització del PSOE com era Cerdán. Amb aquesta targeta de presentació va trucar a totes les portes que va poder per frenar investigacions sobre els socialistes i el seu líder, Pedro Sánchez. Ara com ara, els indicis apunten que Cerdán va pagar Díez amb diners del PSOE. El jutge Pedraz podria arribar a imputar el partit com a persona jurídica per no posar els mitjans per evitar aquest ús malintencionat dels seus fons. Però també investiga si la trama, de la qual forma part l’expresident de la SEPI Vicente Fernández, també es va emportar diners del rescat de l’empresa Tubos Reunidos per la pandèmia i si el partit se’n va beneficiar.

Ara venen els detalls morbosos. Com ja va passar amb el cas Gürtel de finançament il·legal del PP, els corruptes són molt aficionats als enregistraments o a les llibretes. El gerent Bárcenas va anar anotant de manera minuciosa la comptabilitat B del partit i l’apunt “ M. Rajoy” amb una quantitat assignada es va convertir en una condemna per a bona part de l’opinió pública. Però l’expresident no va ser mai imputat i només va declarar com a testimoni. Ara a les llibretes de Díez apareix la referència “reunió amb P.S.”, que apunta a Sánchez, sense data ni cap postil·la. Veurem en què queda, però aquesta anotació tan inconcreta és tan poc consistent com desitjable per a l’oposició.

Sánchez prova d’enviar el missatge que tot l’afer de Leire Díez és una derivada més de la corrupció de Cerdán i que aquesta fruita podrida ja va ser expulsada del cistell. El president està convençut que cal temps perquè es destriï el gra de la palla, és a dir, que una cosa són les maniobres il·legals que s’atribueixen a Cerdán, Ábalos i Koldo per al seu enriquiment personal, i una altra l’excessiva recreació que, segons la seva opinió, apliquen alguns jutges i agents en les seves indagacions. De fet, la majoria dels aliats es manté en aquesta tesi, ja que han posat la línia vermella en el descobriment o no de pistes sobre finançament il·legal del PSOE.

Els pressupostos es debatran al Congrés al novembre i començarà la campanya municipal

Però és molt probable que el PSOE acabi imputat com a persona jurídica pel cas Leire i fins i tot per la causa oberta pel jutge Ismael Moreno, que ha demanat als agents de revisar a consciència la comptabilitat del partit a la recerca de presumptes comissions d’empresaris per obtenir obra pública, derivades dels casos que afecten Cerdán i Ábalos. Què faran llavors els aliats del Govern espanyol? El PP està convençut que això es produirà tard o d’hora, i que el PNB i Junts pagaran un alt preu per no haver-se despenjat abans de Sánchez.

El president portarà els pressupostos al Congrés cap al novembre. Sap que només un miracle faria reconsiderar Junts i el PNB el seu rebuig, però prova de cuidar aquests partits. A Barcelona va recordar a Junts que l’aplicació de l’amnistia és a tocar i els va convidar a continuar dialogant sobre “el conflicte polític”. I al PNB els va garantir que les generals no coincidirien amb les municipals de maig, possibilitat que inquietava els nacionalistes bascos. Si els comptes no s’aproven, no tindrà gaire importància perquè de seguida començarà la campanya per a les eleccions locals. La política espanyola continuarà immersa en un empat d’impotències. El Govern central no compta amb una majoria sòlida i l’oposició tampoc no pot guanyar una moció de censura. La pregunta del milió és si el temps corre a favor de l’un o de l’altre. Amb permís del que hagi pogut ­gar­gotejar Leire Díez en altres llibretes.