El llegat dels Ignasis

Montserrat Boix narrava a aquest diari el 2017 el drama que vivien ella i el seu marit, Joan Maria Sala, per no poder controlar ni vetllar per la salut del seu fill, Ignasi. Un jove amb trastorn de conducta que acabava de protagonitzar el quart intent de suïcidi. Es va tirar a les vies del metro a Barcelona després d’abandonar el servei d’urgències d’un hospital de la capital a què va anar per demanar ajuda sense obtenir cap resposta. Els problemes d’aquesta família amb l’Ignasi van començar quan el fill de la Montserrat i en Joan Maria va fer 12 anys.

Els anys següents, després del quart intent de suïcidi, les coses no van millorar. L’Ignasi entrava i sortia de casa, amb repetides desaparicions, sense donar senyals de vida. Els pares, desbordats per la situació i sense ajuda de les administracions, només demanaven una cosa: que el seu fill no morís, en la solitud més absoluta, tirat en un carrer de Barcelona.

Dos anys després d’aquesta entrevista amb La Vanguardia , l’Ignasi va morir. Tenia 31 anys. Era una cosa que els seus pares temien podia passar des de feia molts anys. Amb la impotència de no poder fer res per evitar-ho, perquè no trobaven cap mà que els ajudés. La salut de l’ Ignasi, després dels intents de suïcidi i la mala vida a què el va abocar aquest trastorn de conducta, estava molt deteriorada. L’únic consol, si és que n’hi ha cap, a l’infern que han viscut en Joan Maria i la Montserrat, “és que l’Ignasi va morir a casa, acompanyat”. El seu estat va empitjorar en una les temporades que tornava al domicili familiar per refugiar-se amb els seus.

Famílies amb fills amb trastorn de conducta munten una botiga de roba per treure els joves d’aquest forat

El drama viscut va animar la Montserrat i en Joan Maria a fundar, amb altres famílies, l’ Associació de Familiars d’Afectats per Trastorns de Conductes ( Afatrac). Van començar amb unes quantes i avui ja són 370. En Joan Maria n’és el president actual i revela que els últims deu anys “nou joves més amb trastorn de conducta han mort a Catalunya sense que els seus pares hagin pogut fer res per evitar aquest desenllaç”. “Han estat tots sols, sense cap ­ajuda de l’administració. Necessitem més ajuda institucional”, repeteix el president de l’ Afatrac.

Aquests Ignasis amb la vida truncada abans d’hora són els que empenyen aquesta associació a treballar perquè altres famílies no passin per l’infern que els ha tocat viure als que han perdut els seus fills. Per tant, tot el que es fa per ajudar altres mares i pares que ara viuen aquest drama es podria dir que és el llegat que han deixat aquests joves que ja no hi són.

Un dels projectes de l’Afatrac es diu Rescatem. És una botiga de roba oberta fa gairebé cinc anys al número 459 del carrer Rosselló de Barcelona. Hi treballen joves amb trastorn de conducta, a qui aquesta associació ofereix una oportunitat per sortir d’aquest forat amb l’objectiu d’una veritable reinserció social. “Aquest projecte dona sentit a la vida que l’ Ignasi i la resta dels joves no van tenir quan van quedar tirats al camí”, afirma Joan Maria Sala. L’experiència, afegeix, “és molt positiva”. A falta d’aquest suport que no acaba d’arribar de les administracions, els pares d’aquestes persones, coordinats per aquesta associació, han hagut de buscar alternatives. Salvar i reconduir una vida, en aquestes dures experiències personals, ja és el triomf més gran. Els últims cinc anys han passat per aquesta peculiar botiga –ven roba de segona mà, però també roba nova que li lliuren empreses del sector, com les del grup Tendam– 13 joves. “Tres ja han trobat una feina fixa després de viure aquesta experiència”, explica un orgullós Joan Maria Sala. Ara han aconseguit –aquí sí, amb l’ajuda de la Generalitat– convertir aquesta botiga en una empresa de reinserció laboral. Així tot és més fàcil en nom d’aconseguir l’objectiu que es busca. A Rescatem hi treballen de manera fixa tres persones.

El projecte dona sentit a la vida que l’Ignasi i nou morts més els últims deu anys no han pogut tenir

Oferir a aquests joves amb trastorn de conducta una feina amb contacte directe amb altres persones “ha estat un encert”. I això que no va ser una cosa buscada. “Això de la botiga va sorgir perquè una de les famílies de l’associació tenia aquest local i, quan es va plantejar com li podia donar una sortida, va sortir la proposta de vendre-hi roba”, recorda el president de l’ Afatrac.

Donar feina a aquestes persones els permet treure del carrer, allunyar-los de les drogues i, el més important, tenir-los a prop de les famílies. La majoria dels casos amb aquesta malaltia acaben molt malament perquè aquests joves deixen d’estudiar a edats primerenques i se’n van de casa perquè la convivència amb els pares es fa insuportable. “Quan s’arriba a aquest punt, les agressions són freqüents, i la impotència és total; no saps què pots fer per recuperar el fill i, a més, ningú no t’entén”. Sens dubte, a aquestes famílies encara falta molta ajuda per sortir d’aquests inferns.