“No m’importava ser un conillet d’Índies”

Manuel Martín desprèn energia i, sobretot, alegria. Reconeix que la segona oportunitat que li ha donat la vida, “i sobretot la ciència i la investigació”, no pensa malgastar-la preocupant-se de ximpleries. “Sempre he estat gaudidor, però t’endinses en el món laboral, els compromisos, els fills, la casa i arriben les angoixes i et centres en la feina i el suport econòmic. Però això ha canviat des del 2018”, explica aquest metge de formació, de 57 anys, que no va exercir mai (“no m’agradava la medicina, però em va fer tenir molt bons amics”).

Aquest 2018, en Manuel va saber que alguna cosa al seu cos no anava bé. Ell, un amant del camp, va començar a notar que respirava amb dificultat quan anava a caminar per terres de Salamanca. “Vaig pensar que era pel tabac. Fumava molt, uns dos paquets cada dia. També tenia una mica de tos”. Però no va anar al metge fins que un matí, quan em vaig llevar, el seu coll estava tan inflat que superava el contorn del cap. “Aleshores sí que em vaig espantar”, explica a la 10a Jornada de Divulgació Hemato Avanza, que ha reunit durant dos dies periodistes i hematòlegs.

“Vaig passar 25 dies en una sala hermètica, en una mena de càpsula, per controlar la meva reacció; va ser dur”

Manuel va trucar llavors als amics metges i, quan el van veure, el van enviar de seguida a l’hos­pital de Salamanca. “Creia que tenia un càncer de pulmó... però no. Tenia un limfoma B difús de cèl·lules grans, la classe més comuna i agressiva de limfoma no Hodgkin”.

Què calia fer? Manuel ho va tenir clar: posar-se a les mans del seu company de facultat, amb qui va estudiar feia més de 30 anys, Alejandro Martín, president del grup espanyol de limfomes de l’hospital de Salamanca. “Ens vam veure i em vaig posar a les seves mans, literalment. El que ell decidís estaria bé. Jo volia viure per damunt de tot. Tenia aleshores dos fills de 12 i 9 anys, a qui volia veure créixer, i em necessitaven”.

I va començar la quimioteràpia, com a primera línia d’actuació, tal com estableixen els protocols. Els tractaments de cèl·lules CAR- T (ús de limfòcits T del mateix pacient, que es modifiquen genèticament al laboratori perquè expressin un receptor quimèric que permet als limfòcits reconèixer i atacar amb gran precisió cèl·lules concretes) eren en fase inicial i no s’aplicaven fins a una tercera línia (quan fracassen dos tractaments anteriors).

La quimioteràpia no va funcionar, cosa que es pot considerar tota una sort perquè llavors hi havia un assaig amb cèl·lules CAR- T al qual Manuel va anar sense pensar-s’ho: “A mi no em va importar en absolut ser un conillet d’Índies. Jo volia viure”. Era el 2019.

Era el primer cop que s’aplicava aquest tractament innovador a Salamanca. “Em van tenir 25 dies en una habitació, que semblava una càpsula espacial, tot hermètic. Em van vigilar nit i dia, van monitorar cada reacció del meu cos. La veritat és que va ser dur... la manera que vaig trobar per fer”.

D’això ja en fa set anys. I del limfoma d’en Manuel no en queda rastre. Va sortir de la càpsula convençut que la ciència li donava una altra oportunitat, que no pensa malgastar. Interromp la conversa, perquè la filla li truca. “Acaba de fer un examen i li ha sortit genial. És a la universitat. Veus el que ha fet la ciència per mi?”, reitera.

Els avenços científics han permès que els tractaments de cèl·lules CAR- T ja es facin de manera ambulatòria. Res de càpsules hermètiques.