Menjar i beure ‘com Déu mana’ a pocs passos de la Sagrada Família

Entre tanta cadena de brioixeria industrial i altres locals de menjar més ràpid que bo de la zona, no és fàcil per als turistes destriar el gra de la palla quan arriba l’hora de fer un cafè, esmorzar o menjar alguna cosa després d’haver visitat o haver-se fotografiat davant del gran temple barceloní de Gaudí. Ni tan sols ho és per a gaires clients locals que solen evitar la zona per no haver d’acabar en algun d’aquests negocis que van a la caça del guiri. I, tot i això, a poca distància de la Sagrada Família, sigui a pocs passos o sigui caminant a tot estirar un quart d’hora, hi ha una oferta que és interessantíssima i adequada per a qualsevol hora del dia; des del moment d’un bon esmorzar o de l’aperitiu, fins a l’hora de dinar o de sopar; sigui picant unes tapes, amb una bona pizza, degustant alguns dels millors plats de carn a la ciutat, un arròs de luxe o plats d’una taverna amb una cuina excel·lent.

Fa gairebé tres anys que va obrir davant l’església de l’hospital de Sant Pau la Maxime Petit Pâtisserie, el somni que va materialitzar el pastisser del mateix nom amb la seva parella, Nina Carnaval. Petit va néixer a Bavans, un petit poble francès molt a prop de la frontera amb Suïssa i Alemanya. “En realitat, el meu primer somni era ser cuiner, però després que em formés a la meva regió i que comencés a treballar, em va atrapar la part dolça”. Fa 17 anys que va arribar a Barcelona, on va formar part de l’equip de Paco Pérez en l’època del Mirror i després va passar nou anys amb Carme Ruscalleda i Raül Balam a la part dolça del Moments, al Mandarin Oriental. Fa poc, Balam mostrava a les xarxes socials els deliciosos pastissos individuals que sol comprar a Petit. Els éclairs n’és una de les elaboracions més sol·licitades, però l’aposta per una excel·lent pastisseria de temporada marcada pels seus orígens francesos li ha permès de tenir una clientela fidel que li fa encàrrecs (els pastissos per compartir s’han de demanar per endavant) i que es desplaça des de qualsevol punt de la ciutat.

A l’obrador, a la planta superior de la petita botiga, hi ultimen els detalls per estrenar una línia de postres convertides en gelats que serviran en copes. Aquesta pastisseria acollidora, en què les criatures són molt ben rebudes, cuida cada detall i mereix una aturada en aquest breu camí que separa els edificis modernistes de Domènech i Muntaner i d’Antoni Gaudí.

A pocs passos del temple, hi ha el petit passatge Simó, on coincideixen, l’un davant l’altre, Sagrades Tannines i Can Pizza Sagrada Família. Al primer, s’hi pot beure un aperitiu o menjar alguna cosa de pica-pica molt senzilla (hi ha daus de formatge de Maó curat), una copa de vi (a la pissarra s’hi anota el que hi ha) o unes cerveses. Els diumenges al matí hi ha música en directe de la qual gaudeix molta gent de la zona. El luxe consisteix a sentir-se a recer de la multitud que visita el barri.

El Bardeni rep locals i turistes ben informats que arriben a repetir durant l’estada a la ciutat

Al davant, el Can Pizza Sagrada Família també és un bon refugi per menjar-hi una pizza de qualitat amb una mica de calma i en un local molt agradable.

A tot just quatre minuts caminant des de la Sagrada Fa­mília no direm que hi ha un temple de la carn per no caure en la broma fàcil, però sí que podem afirmar que hi treballa un dels cuiners que més domina aquest producte a la ciutat, no només pel coneixement de la matèria primera (que li ve de família), sinó també pels punts de cocció i la seva manera de tractar-la, com pocs professionals. Ens referim al Bardeni, a l’excel·lent cuina de Dani Lechuga i a la sala que dirigeix amb encert Lluïsa Corvillo, la seva sòcia i parella. Fins a aquest restaurant acollidor hi arriben uns quants turistes, però mai per casualitat sinó perquè saben que és de visita obligada. Molts turistes hi solen tornar, n’hi ha que fins a diverses vegades durant la breu estada a la ciutat. La resta de comensals són clientela local, també molt ben informats i reincidents.

Molt a prop i també l’un davant l’altre, destaquen dos restaurants molt interessants. L’ Embat, que al seu dia van obrir Santi Rebés i Fidel Puig, cuiners que es van conèixer treballant a Espai Sucre i que van decidir unir-se per fer la seva cuina. Quan van emprendre camins separats, Rebés es va quedar al capdavant del negoci on comparteix la minúscula cuina amb la seva parella, Marta Przywarska. Tenen un menú de migdia excel·lent per 25 euros, que atreu molta ­clientela fidel i a la nit i elcap de setmana s’hi pot triar entre carta o compartir unmenú ­degustació per 39,50euros, a més d’uns quants ­suggeriments del dia. Just al davant hi va obrir l’any passat Melós, on el xef del Cruix ( Entença, 57), ­Miquel Pardo, fa un salt a l’alta cuina i ofereix un interessant menú degustació en què s’endinsa en la memòria i el ­territori, i on deixa per a l’últim passi de la cuina salada un dels seus arrossos suculents.

També el Teòric Taverna Gastronòmica és de visita obligada per gaudir d’un espai que aquest any fa una dècada i que Oriol Casals i Teo Rubio han convertit en un referent.

Un davant l’altre, Embat, amb gairebé 20 anys de recorregut, i Melós, que va obrir amb èxit l’any passat

Per a un pica-pica acom­panyat d’un bon vi, el Renoi Tapes, en el que cuina Sandra González, és una bona opció sense allunyar-se de la ­fre­qüentada Sagrada Família.