La setmana blaugrana de Victor Wembanyama

Aquest noi serà la bomba”, va mussitar Sergio Scariolo a Nacho Rodríguez. Era febrer del 2018 i l’avui entrenador del Reial Madrid era el seleccionador espanyol. El base malagueny –que rememora aquesta escena– era el director esportiu de la secció de bàsquet del FC Barcelona. Tots dos eren a Las Palmas de Gran Canaria amb motiu de la Copa del Rei, i també de la Minicopa ACB, el torneig infantil en què els equips de bàsquet exposen els seus talents i pel qual han passat Usman Garuba, Ricky Rubio o Luka Doncic.

La “bomba” que va veure Scariolo era un pivot de 205 cm –alguns diuen que 210; avui en fa 224, i sumant– i 14 anys acabats de fer que es movia per la pista com una gasela. Vestia de blaugrana perquè el club l’havia convidat a jugar al torneig en un intent d’atreure’l a les categories inferiors blaugrana. Portava el número 15 i es deia, es continua dient, Victor Wembanyama.

El seguici del FC Barcelona al pivot francès, que és avui la realitat més prometedora del bàsquet mundial, no va ser una cosa efímera. Va arrencar l’abril del 2017 i va durar fins a l’estiu del 2019, quan la qualitat de Wembanyama va ser tan evident per a tothom que només quedava comptar els dies abans que se n’anés al bàsquet dels EUA.

La seva família va ser coherent i va preferir que es quedés al seu entorn quotidià”

La primera notícia que va tenir el FC Barcelona de l’existència de Wemby va ser el 2017. Ho recorda el llavors cap d’observadors blaugrana, Juan Llaneza: “Havien passat unes tres setmanes des que em vaig incorporar quan Pere Capdevila ens va parlar de dos jugadors: Victor Wembanyama i el filipí Kai Soto”. Llaneza, des del 2023 caçatalents per a Europa dels San Antonio Spurs, no es cansa d’emfatitzar la importància de Capdevila en la troballa del francès.

Llaneza recorda que “el talent d’en Victor impressionava”. Nacho Rodríguez el compara “salvant les distàncies” amb Pau Gasol pel seu precoç control de la pilota. Arribat a aquest punt, el Barça va posar fil a l’agulla per aconseguir els serveis del francès. No era fàcil. El seu entorn familiar –tant el pare, Felix Wembanyama, com la mare, Élodie de Fautereau, van ser professionals de l’esport– era molt conscient tant del talent del jugador com que, malgrat les seves dimensions descomunals, era només un nen. “Tenia un entorn formidable, molt assenyat”, recorda Llaneza, que torna a citar Pere Capdevila com a element clau. “Ens vam mantenir en contacte amb el seu entorn familiar i personal”. A principis de febrer del 2018, el Barça va aconseguir que la família Wembanyama acceptés la invitació perquè ell jugués un torneig amb la llorigada del 2004 de les categories inferiors: la Minicopa ACB del 2018.

“Crec que ens ho van dir molt poc abans de la Minicopa, el dia abans de l’últim entrenament”, recorda Eloi Cano, base de l’equip del Barça a la Minicopa de fa vuit anys. Cano, que ara té 22 anys, és estudiant de Gestió de Ciutats Intel·ligents i Sostenibles a la UAB i juga a bàsquet 3x3 (modalitat olímpica). Recorda l’arribada de Wembanyama amb certa normalitat. “El nostre equip era molt petit, jugàvem molt ràpid, com ens demanava l’entrenador, Carlos Flores”, explica. Aquell joc lliure va ajudar a la integració d’un jugador que només va entrenar una vegada amb els seus eventuals companys abans d’anar a les Canàries.

“Jugàvem a fet i amagar; a en Victor li sortia el cap per sobre de la cortina”

Com era aquell Victor Wembanyama? A Cano li passa pel cap un qualificatiu: “Descoordinat”. “Bé: descoordinat per l’edat i perquè era enorme”, matisa. Tan enorme que a l’autobús necessitava dos seients per poder asseure’s, o que l’equip tècnic va haver de procurar-li un seient amb sortida d’emergència a l’avió perquè els genolls no li xoquessin amb la barbeta. O que, jugant a fet i amagar a l’hotel –“ Érem nens”, matisa Cano– el gegantí Victor sempre perdia: “S’amagava al darrere de les cortines, però l’agafàvem: el cap li sortia per sobre”.

Mentre això passava, a la pista, i sense estar del tot acoblat, Wembanyama sobresortia, sobretot en defensa... I el Barça assumia les conseqüències de mostrar en públic el talent del jugador que cobejaven. Juan Llaneza recorda com després de veure’l, Juan Carlos Sánchez, llavors capitost del bàsquet al Reial Madrid, es va acostar a Nacho Rodríguez i li va dir: “Que sàpigues que sé que no el teniu firmat”. El Barça va aconseguir que l’entorn del jugador es comprometés a considerar que Wembanyama vestís de blaugrana des de tardor del 2018, una cosa que no va arribar a passar. “La Federació Francesa també volia que s’incorporés al seu programa de talents... Al final la seva família va ser coherent i van preferir que es quedés a Nanterre, en el seu entorn quotidià”, diu Llaneza. L’octubre del 2019, 20 mesos després de jugar la Minicopa amb el Barça, el pivot francès, amb només 15 anys, debutava com a professional a l’EuroCup.

Passats els anys, Nacho Rodríguez recorda les qualitats “diferencials” de Wembanyama com un jugador “interior amb talent exterior”. No dubta que el Barça li hagués ofert un contracte de cinc o sis anys, i remet Llaneza per tenir més dades sobre quin era el pla blaugrana per al francès. “La idea –explica l’observador dels Spurs– era treballar l’evolució física fins al júnior associat a Carlos Flores [l’entrenador del francès a la Minicopa]. A partir d’aquí, hauria continuat la formació fins a una etapa preprofessional amb Diego Ocampo, el millor entrenador de desenvolupament que hi ha a Espanya”, segons l’opinió de Llaneza.

El Barça ja no va tenir més contacte amb Wembanyama; el seu excompany Eloi Cano sí: “Ens vam donar els telèfons i vam parlar un temps, però en un d’aquests canvis de mòbils el vaig perdre”. No hi dona més importància. “Érem petits. No pensàvem si un seria un jugador que arribés molt amunt... Érem amics”, resumeix Cano, a qui molts en­vejaran per haver jugat amb Wembanyama. Ell no ho veu així. Ell, simplement, s’alegra de l’èxit de Victor.