La desfeta turística a Cuba trenca l’últim gran lligam econòmic amb Espanya

La retirada parcial de grans hoteleres espanyoles com ara Meliá i Iberostar de Cuba no només reflecteix el nivell del setge al qual els Estats Units estan sotmetent l’illa. També posa de manifest el deteriorament progressiu de les relacions econòmiques entre Espanya i Cuba i la crisi d’un sector que durant més de tres dècades va actuar com el principal pont empresarial entre els dos països.

A diferència del que va passar en altres mercats llatinoame­ricans, on les multinacionals ­espanyoles van desplegar inversions en banca, telecomunicacions, energia o infraestructures, l’aposta espanyola per Cuba es va concentrar fonamentalment en el negoci turístic i la producció de tabac.

Després de la desaparició de la Unió Soviètica i el fracàs econòmic que va seguir l’anomenat Període Especial, el turisme es va convertir en una prioritat estratègica per a les autoritats cubanes. Darrere de l’exportació de serveis mèdics a països com Veneçuela, el turisme és la segona activitat de l’economia de l’ Havana, amb una aportació al seu PIB de gairebé 3.000 milions de dòlars anuals els anys previs a la pandèmia. L’illa necessitava divises i va buscar socis internacionals capaços d’aportar experiència de gestió, canals de comercialització i accés als grans mercats emissors. Cadenes espanyoles com Meliá van veure l’oportu­nitat i van començar a ocupar aquest espai als anys noranta.

Des d’aleshores, Espanya s’ha mantingut com l’actor estranger més important de la indústria turística cubana. Segons l’Oficina Econòmica i Comercial d’ Espanya a l’ Havana, les cadenes espanyoles gestionaven fins aquesta setmana unes 30.000 habitacions i més de 70 contractes d’administració hotelera, principalment en establiments de quatre i cinc estrelles. Meliá, Iberostar, Blau, Barceló, Roc, Valentín o Axel han format part d’un paisatge turístic on la presència espanyola ha estat dominant durant anys.

L’aposta empresarial ha estat pràcticament nul·la les últimes dues dècades

Ara tot aquest negoci s’està enfonsant. “Les empreses que han mantingut relacions amb Cuba necessiten un mercat rendible, ara això no existeix”, resumeix Anna Ayuso, investigadora sènior per a Amèrica Llatina del Cidob. Els darrers mesos les despeses d’aquestes hoteleres s’han disparat. La demanda turística s’ha desplomat, amb establiments pràcticament buits, mentre els costos de l’energia s’enfilaven. “La producció d’energia és gairebé inexistent i moltes empreses han hagut de comprar-la al mercat negre; les restriccions a l’illa són tan grans que si les empreses se’n van és perquè pensen que aquesta situació no té marxa enrere”, continua Ayuso.

Ara bé, la desfeta turística a Cuba va començar abans de l’últim cop de timó de Donald Trump. El 2018 l’illa va rebre un rècord de 4,7 milions de visitants internacionals i va obtenir gairebé 2.800 milions de dòlars d’ingressos turístics. A partir d’aquí, la tendència ha estat descendent. Primer van arribar les restriccions imposades per la primera Administració Trump, que va limitar els viatges des dels Estats Units i va prohibir els creuers. Després va venir la pandèmia, i la recuperació no va acabar d’arribar mai.

El 2025 l’illa va rebre tot just 1,8 milions de turistes. Els ingressos continuen estant molt per sota dels nivells previs a la covid i l’ocupació hotelera mitjana amb prou feines va assolir el 23% el 2024, segons dades oficials. Per a les hoteleres, Cuba ja no era un bon negoci fins i tot abans d’aquesta crisi.

Des de les agències de viatges asseguren que la destinació pràcticament ha desaparegut de les preferències dels viatgers. “Cuba ha anat en declivi com a destinació turística des de la pandèmia i fa mesos que és pràcticament inexistent; només hi viatgen els expatriats cubans que han de tornar a l’illa per motius personals”, expliquen des de la Confederació Espanyola d’ Agències de Viatges.

El declivi de la demanda va començar molt abans; ningú ja no vol visitar l’Havana

La inversió global espanyola a l’ Havana s’havia deteriorat fins i tot abans. Les dades de la Secretaria d’ Estat de Comerç mostren com la inversió bruta a l’illa ha estat pràcticament nul·la les últimes dues dècades. L’única gran operació d’aquest mil·lenni va tenir lloc l’any 2000, quan Altadis va comprar el 50% de l’empresa estatal Habanos.

Així doncs, i a part de l’activitat turística, la relació econòmica entre Espanya i Cuba s’ha limitat al comerç. El 2024 Espanya va ser el seu segon soci, després de la Xina i seguida de Veneçuela. Però també aquest àmbit s’ha anat esquerdant. Les exportacionsespanyoles a Cuba van assolir els 682 milions d’euros el 2025, un 15% menys que l’any anterior i lluny del rècord de 971 milions registrat el 2018. S’hi afegeixen els importants impagaments a proveïdors des del 2016, cosa que ha impactat negativamenten l’interès empresarial per l’ Havana.

“Hi ha exportacions d’ Espanya a Cuba, igual que d’altres països, el problema és que Cuba no paga; El Govern espanyol ha hagut d’assumir part d’aquest deute, amb condonacions molt elevades”, recorda Ayuso. Només el 2016, en el marc del Club de París, Espanya va reestructurar 2.242 milions d’euros de deute a mitjà i llarg termini, dels quals en va condonar 1.492.

Tot i que la Xina i Espanya apareixen com els seus principals socis comercials, cap dels dos països no té “res a dir” sobre la situació i el futur de Cuba, assenyala Carlos Malamud, investigador principal del Reial Institut Elcano i catedràtic d’ Història d’ Amèrica a la Universitat Nacional d’ Educació a Distància (Uned). Tampoc Rússia. “No hi han volgut intervenir. Cuba no els val la pena. Rússia està embrancada en la guerra amb Ucraïna; i la Xina ha de gestionar una complicada relació amb els Estats Units”, afegeix.

Espanya era fins aquesta setmana el principal soci turístic, amb 70 contractes de gestió hotelera

Per a l’investigador, s’obren tres escenaris possibles: el col·lapse del règim cubà, una sortida negociada o algun tipus d’intervenció militar. Però a l’ADN del règim cubà hi ha la resistència. “Una part té l’esperança d’aguantar fins al novembre, quan se celebren les eleccions dels Estats Units de mig mandat amb opcions que Donald Trump es debiliti”, apunta Malamud.

Les poques empreses estrangeres amb presència a l’illa ­es­peren el desenllaç.