El teu Mundial

El meu Mundial va ser el d’Espanya 1982. No perquè jo en fos fan, d’aquella selecció espanyola, ni a casa ens fes una il·lusió especial que se celebrés aquí. El meu va ser aquell perquè tenia deu anys d’edat, i crec que és llavors, i això potser és així fins als catorze, que la imaginació d’un nen aficionat al futbol es troba en el moment de màxima fertilitat per plantar-hi tota mena de tubercles: herois, vilans, encerts i espifiades, sons, imatges i formes que recordarà la resta de la seva vida, sense que ho pugui evitar. Certament, no se què fer-ne, de tota aquesta informació. I envellir potser és això: anar-la regurgitant aquí i allà, quan ja ningú l’espera ni la vol. Encara avui, per exemple, em salten a la memòria noms de jugadors de la selecció francesa, com Trésor, l’elegant Tigana o Alain Giresse, a qui recordo com un Brel rabassut, o el suplent Genghini, que a les faltes directes col·locava la pilota a la creueta i de qui mai més vaig tenir notícia. Eder, Falcão, Zico, Júnior, estrelles del Brasil. Magath, Kaltz, Breitner, Brieghel, ja no diguem Rummenigge. L’ urlo di Tardelli , aquella embogida celebració del migcampista italià després de marcar el 2-0 a la final (“vaig néixer amb aquell crit dins meu”, diria uns anys després, “i aquell va ser el moment en què va sortir”). El colom de la pau de Picasso, reproduït a base de voluntaris vestits de blanc, damunt la gespa del Camp Nou, el dia de la inauguració. I coses més abstractes, com la paràbola que va dibuixar l’estirada enrere del porter pèl-roig belga Custers, incapaç d’atrapar una bombejada rematada amb el cap del davanter pèl-roig polonès Boniek. O més inquietants, com la cabellera rinxolada, a l’estil Lluís XIV, del porter Schummacher, que duia els shorts tan ajustats com Maradona. La combinació de les dues coses, com un malson: cabelleres voluminoses, shorts ajustats. Tinc barris sencers del cervell, amb connexions neuronals que s’encenen amb tota aquesta colla de noms i de cares, de maneres de córrer, de dur les mitgetes o de pentinar-se, sobrevivint tossudes per damunt del pobre Naranjito , aquella oblidable mascota sense coll.

Encara avui em salten a la memòria noms de jugadors de la selecció francesa, com Trésor, l’elegant Tigana o Alain Giresse

Què ens passa, que mantenim aquesta fide­litat a les primeres vegades? També ens aficionem a les bandes musicals per un disc concret, i llavors sembla que mai tornen a estar a l’altura. Diu que els artistes son autoreferencials i autobiogràfics fins a l’extenuació. Però em temo que els espectadors també ho som. I em compadeixo dels que teníeu aquesta edat tan tendra, l’any 2002. Sense poder-ho evitar, us deu tornar a la memòria aquella clapa de pèl, triangular com un bigoti, que coronava la part frontal del crani rapat de Ronaldo Nazario. Paciència.