“Al Carib tot conte és llegenda”

Karina Sainz Borgo ha escrit a Nazarena (Alfaguara) una novel·la amb aires de drama lorquià i tragèdia de Shakespeare en què les protagonistes són diverses dones d’una mateixa família tancades en una casa que, si no és la de Bernarda Alba, s’hi assembla i que està envoltada per un erm, com l’erm on fuig el rei Lear mentre les seves filles “es desfan entre elles”.

Però la prosa exuberant de l’escriptora i periodista veneçolana (Caracas, 1982) beu així mateix de les fonts de Juan Rulfo, com va quedar patent a la seva anterior novel·la, El tercer país , en què, diu, va presentar els seus respectes a l’autor de Pedro Páramo a través de la confusió entre vius i morts, i del fèrtil imaginari de Gabriel García Márquez, sense oblidar, per descomptat, el germinal William Faulkner.

“Les males metàfores són com les paneroles; s’han de fumigar”, diu l’autora sobre el procés d’escriptura

“Aquesta és una història que tenia moltes ganes de treballar, sobretot perquè la bogeria n’és la base”, explica l’autora. “Estem heretant bogeria, misèria. Totes les nissagues familiars són polítiques, com una espècie de retrat d’allò que va a menys, allò que minva”, analitza quan parla de l’alienació com una cosa que es pot rebre de manera “obligatòria”, mitjançant l’educació, la tradició, la família o la cultura.

Malgrat que, tants anys després del boom llatinoamericà, se sent al marge d’etiquetes com la de realisme màgic, sense exigir per això, en un gest que consideraria autoritari, ser llegida d’una determinada manera, Sainz Borgo admet que la seva “fascinació pel que és aparentment fantàstic” té un origen cultural. Un segell geogràfic.

“Jo vinc del Carib. Nosaltres tenim una oralitat on tot el que expliquem està envoltat d’una capa de llegenda”, argumenta sobre el seu estil, poètic –“ Veneçuela és un país de poetes”– i ple d’imatges oníriques, surrealistes, i, alhora, fruit d’una minuciosa tasca –en bona mesura intuïtiva, assenyala– de recuperació literària de localismes exòtics.

“Les metàfores dolentes són com paneroles”, exclama sobre el seu procés d’escriptura, en què va “fumigant” la seva prosa i “ofegant les criatures que surten cursis”, és a dir, podant, esborrant, corregint una vegada i una altra, perquè el resultat, el text, no es converteixi en un “exercici líric avorridíssim per al lector”.

En l’univers femení i subjugat per la violència masculina que descriu la novel·la, en què fantasia i realitat es fonen i la bogeria i el somni ocupen l’espai del seny i la vigília sense solució de continuïtat, la sensualitat és una força que connecta els dos mons: “ La Nazarena i la Brígida es perceben a si mateixes com a monstres. Una perquè és boja i l’altra perquè es va cremar. Per això volia recrear l’eròtic a través de la malaltia. A les novel·les anteriors em deien que no hi havia sexe, i aquí he apujat moltíssim el volum”, apunta sobre una tòrrida escena en què la protagonista i en Krugman, el ros alemany que encarna el desig, es troben.

“ Déu meu! Se’n van al llit una vegada i ella es queda embarassada. Aquest home és com una espècie de vent que ho arrasa tot, arriba com un incendi”, apunta Sainz Borgo sobre l’exageració d’aquest episodi gairebé inversemblant. Però és que la Nazarena, recorda, és molt poc fiable: “És una narradora una mica psicòtica, té obsessions, com la d’escombrar perquè creu que la seva mare és morta, i en ella es dona també aquest pensament infantil, aquesta fabulació de l’oralitat”.