Per l’empedrat

Només un equip, França, ha rodat pel Mundial com una fletxa. Ha mostrat tot el que se suposava, un potencial incomparable de jugadors i alternatives. Les seves clàssiques figures, Mbappé i Dembélé, s’ acompanyen amb una generació enlluernadora de joves davanters: Olise, Barcola, Doué i Cherki, l’últim a aparèixer.

En la golejada a la segona unitat noruega –no van jugar Haaland, Odegaard i companyia–, Cherki va ingressar ben entrat el segon temps. Van ser els seus primers minuts en el Mundial. Cap selecció no disposa d’una baralla semblant. Espanya, tampoc. Però la realitat francesa no equival a l’èxit per avançat.

Espanya ha entrat en el Mundial per la ruta de revolts, la més habitual en una competició que mesura tant la qualitat dels equips com la seva resistència a les dificultats. La llista històrica de la Copa del Món és plena de campions que pateixen, en diversos casos repel·lits per la crítica al començament dels tornejos –Italia’82 és l’exemple palmari– o subjectes a una angoixa imprevista, cas de l’Argentina fa quatre anys. Va perdre contra l’ Aràbia Saudita en el primer partit, va superar Mèxic entre rigors de part, en els quarts de final va superar Holanda en els penals i es va proclamar campió contra França de la mateixa manera.

Espanya va guanyar el Mundial del 2010 enmig d’un pedregar de partits. La derrota inicial contra Suïssa va acabar reivindicant la part defensiva, la menys vistosa d’un equip amb fama de virtuós. La selecció espanyola va guanyar els últims quatre partits (Portugal, Paraguai, Alemanya i Holanda) amb el mateix resultat: 1-0. En total, vuit gols a favor i dos en contra. No s’han vist mai unes xifres d’atac tan baixes en un campió del món, ni una eficàcia defensiva semblant.

El Mundial manté la selecció espanyola entre les favorites. Amb l’excepció de la final de l’última Lliga de les Nacions, en què Portugal es va imposar en la tanda de penals, Espanya no coneix la derrota des de fa tres anys. Quan juga bé, juga de meravella. Quan se li compliquen les coses, és fiable. Els seus jugadors coneixen l’ofici i s’adapten a les situacions complexes, que en aquesta edició de la Copa del Món ja han estat nombroses. És un equip que no causa terror, com França, però quina casualitat: els francesos es van haver de menjar el gripau de la derrota contra Espanya a les semifinals de l’Eurocopa 2024 i un any després a la Lliga de les Nacions.

A hores d’ara del torneig, ja se sap que el seleccionador ha de gestionar una plantilla amb problemes de salut. Uns amb greus problemes musculars –Lamine Yamal, Nico Williams i Víctor Muñoz–, d’altres per qüestions de precarietat física – Mikel Merino, Fabián– i l’últim, Yeremy Pino, pel trencament de clavícula que va patir en el tens enfrontament amb l’ Uruguai. Queda descartat per al que resta del Mundial.

Fa dos anys, en l’Eurocopa, De la Fuente va trobar la poció màgica en Lamine Yamal i Nico Williams, els seus dos joves extrems. Era un equip d’impecables migcampistes i dues bales als costats del camp. No és el cas en aquests moments. Només resisteix Lamine Yamal, que va abandonar amb símptomes d’esgotament el partit contra l’ Uruguai, matx sense treva, de cama dura, típic en el model que proposa Marcelo Bielsa.

Espanya el va gestionar amb més fermesa que no pas joc. Va aprofitar un error bíblic del porter uruguaià i va sortir guanyador de l’enfrontament, però amb males notícies a la infermeria. Les lesions de Pino i Nico Williams, més el temor d’una recurrència en els problemes musculars de Yamal, insisteixen en la idea d’una ruta incòmoda, empedrada. Res a veure amb França, l’autopista de la qual també proposa un risc: sortir del revolt per desatenció.