La malaltia que et tanca la boca

Marisol Martínez s’ha aprimat 15 quilos. No ha recorregut a cap dels cèlebres fàrmacs per perdre pes ni a cirurgia ni a maratons de gimnàs. Simplement va tancar la boca. Tot i això, no va ser per iniciativa pròpia, sinó a conseqüència d’una malaltia rara, anquilosi de l’articulació temporomandibular (ATM).

Després de cinc anys des del diagnòstic, aquesta veïna de Barcelona, de 69 anys, només podia obrir la cavitat bucal quatre mil·límetres, insuficient per introduir-hi una cullera. La seva alimentació s’havia limitat a brous i purés. Cada vegada tenia més dificultats de parla, no podia anar al dentista... “Si tinc alguna càries, me l’he de quedar”, lamentava en una conversa amb La Vanguardia .

Marisol Martínez s’estava quedant sense obertura oral, però ara torna a menjar i a somriure

Pitjor que tot això, els forts dolors a la part esquerra del cap, combatuts a còpia de medicació freqüent amb paracetamol i ibuprofèn. “Per no fer-te mal, ja ni tan sols menges”, deia. Els experts estimaven que d’aquí un parell d’anys la restricció de l’obertura bucal seria absoluta, com també la immobilitat de la mandíbula. Un pronòstic terrible, però l’anquilosi de l’ATM –que és la immobilitat de la mandíbula per fusió dels ossos– és una de les patologies més serioses i incapacitants que es poden produir a la regió maxil·lofacial. No hi ha dades sobre la seva incidència a Espanya ni cap registre de pacients afectats.

L’origen s’atribueix a traumatismes. Accidents de trànsit, caigudes greus a la infantesa... Marisol Martínez no recorda a la seva vida cap cop que li pogués haver causat la malaltia. La qüestió és que va començar notant un dolor lleu i després li costava de mastegar i va decidir consultar-ho amb el dentista, que li va col·locar una fèrula que no va tenir cap efecte.

Després d’unes quantes ressonàncies i proves de tota mena va començar un llarg periple mèdic. El 2021, una artrocentesi a la mandíbula, amb el corresponent període de fisioteràpia i rehabilitació. “Vaig durar uns mesos”, rememora. L’any següent, una artroplàstia, sense efecte. El 2023, una altra cirurgia, que també va fracassar.

La boca s’anava tancant, els dolors persistien i el catàleg d’alternatives havia quedat reduït a la col·locació d’una pròtesi de mandíbula, una intervenció que ja no cobria la mútua de la pacient, que va acabar desembocant a l’hospital del Mar, a Barcelona, on a començaments d’abril es reunia amb els especialistes per preparar la intervenció, molt poc freqüent.

“L’anquilosi ATM és una formació d’un bloc ossi que va anquilosant tota l’articulació de la mandíbula i fa que no es pugui moure”, explicava a aquest diari Borja Sánchez, cirurgià oral i maxil·lofacial de l’hospital del Mar: “La cirurgia consisteix a ressecar tot aquest bloc anquilòtic i posar-hi un recanvi articular, una cosa semblant a una pròtesi de maluc, però a l’articulació de la boca”.

La pròtesi, personalitzada del tot, és de titani, amb insercions de polipropilè d’alta densitat. Costa entre 40.000 i 50.000 euros i està fabricada exactament per a cada pacient amb les mesures que proporciona el laboratori de l’hospital. Amb aquesta pròtesi, Marisol Martínez hauria de poder articular la mandíbula i veure desaparèixer el dolor.

Ignasi Segura, cap de secció del servei de cirurgia maxil·lofacial, explica el procediment: “Avui dia l’abordatge és mínimament invasiu. Amb dues incisions de dos o tres centímetres a cada costat podem accedir a ressecar el bloc ossi i col·locar-hi la placa”.

“Si no l’operéssim, tindríem una pacient que, literalment, acabaria amb la base de la mandíbula totalment desplaçada i sense poder obrir la boca ni mastegar”, augurava el doctor Segura. Davant aquesta perspectiva, els dubtes que pogués tenir la pacient s’esvaeixen. “Espero que pugui menjar amb normalitat i, sobretot, que no em faci mal, perquè hi ha dies que és insuportable”, sospira.

Dos mesos després d’una ­primera entrevista, Marisol ­Martínez ha estat intervinguda i ha començat la rehabilitació. “N’estem molt contents. Totha anat segons el que s’havia planejat, sense cap complicació,ni en el postoperatori. El TAC diu que tot és a lloc”, celebra el doctor Sánchez.

L’excepcional intervenció, per la poca freqüència, va durar cinc hores. No va ser dels casos més senzills, a causa de la gran quantitat d’amalgama que hi havia al’os, i els metges van haver d’aplicar dues innovacions tècniques. La Marisol ha passat d’obrir la boca de 4 mm a 25 mm, i augmentarà una mica més amb la fisioteràpia.

Si els metges estan satisfets, la pacient es mostra eufòrica. “Estava molt espantada, no em pensava que aniria tan bé”, exclama. Malgrat que està immersa en una llarga fase de fisioteràpia, ha pogut tornar a mastegar, el dolor li ha desaparegut, comença a menjar de tot i es pot rentar les dents. Fins i tot pot somriure, tant físicament com anímicament, perquè admet que la malaltia l’havia començat a afectar des del punt de vista psicològic. “De ­seguida que vaig sortir de l’operació me’n vaig adonar. L’endemà ja podia obrir la boca. Vaig ­quedar al·lucinada”.