Tot el que t’estàs perdent

Després del FOMO, el JOMO: fear i joy , por i plaer. El concepte de fear of missing out s’utilitza des dels anys noranta. Pel que sembla el va encunyar el consultor empresarial israelià Dan Herman per descriure la por d’estar perdent-se coses. Per aquelles dates encara no portàvem les xarxes socials a la mà, ni tan sols a la butxaca, amb la qual cosa el terme s’utilitzava en l'àmbit del màrqueting per orientar a les marques i per generar en els clients potencials la necessitat de consumir alguna cosa.

El terme es va començar a popularitzar en el 2004, quan un estudiant del Harvard Business School va explicar la idea en un article satíric d’una revista estudiantil, però l’explosió del terme s’ha donat des del 2014, amb la universalització dels smartphones .

En els últims anys s’han publicat desenes d’estudis sobre el FOMO i les seqüeles, mèdiques i fins i tot vitals, que pot comportar la por de no estar on es couen les coses.

Avui, amb les xarxes atapeïdes de gent explicant les seves vides meravelloses, està estudiat que genera ansietat, estrès, insatisfacció crònica, comparació permanent (negativa), dificultat de concentració, de son, presa de decisions impulsiva, esgotament social...

Què fer per evitar els efectes del FOMO? ChatGPT ho té clar: practicar el JOMO­. Quin paio.

Què fer per evitar-ho? ChatGPT ho té clar: practicar el JOMO­. Quin paio. El Joy of missing out. El plaer de saber que t’estàs perdent coses. Plaer? No serà el plaer de convertir-te en una altra cosa? L’altre extrem del pèndol?

El filòsof i assagista Juan Evaristo Valls Boix acaba de publicar JOMO. El gusto de perder i el titular d’una de les entrevistes que ha concedit diu: “Jo vull una casa, no viatjar ni visitar mil països; vull estar tranquil al meu barri, m’importa un rave ser algú”. Valls Boix reivindica tallar amb la demanda de consum ininterromput i la tirania del contingut. “Parar o relaxar-se sense fer res es torna un privilegi”, afirma.

No ha trigat a aparèixer... el Jomo Club. Funciona a Madrid i París i ofereix sis opcions d’associació: una, ingressar en una “comunitat” on compartir passions; dues, “un programa mensual selecte” d’art, gastronomia, etcètera, amb “rituals de connexió amb un mateix”; tres, “una aplicació interactiva exclusiva”, amb “tauler de control personal” i mapa de la ciutat per no perdre’s res; quatre, “assistent personal de reserves” i consells per WhatsApp “24/7”, amb recomanacions, “actualitzacions en temps real”; cinc, els espais JOMO o “refugis segurs”, i sis, participació amb invitacions a una selecció “exclusiva” d’actes.

Tot això, pel mòdic preu de 60 euros al mes o 600 a l’any. I la garantia de començar a formar part d’alguna cosa, d’estar a primera fila i –sospirs– curar-se de ­FOMO.