Tots els colors del groc

L’herba de Sant Joan ( Hypericum perforatum ) i el trepó ploraner ( Verbascum pulverulentum ) són les estrelles d’una antiga plantació d’avets Douglas que es va tallar fa quatre o cinc anys als Maçaners, a la vall de Santa Fe. Replantada almoment –el dia que el propietari, senyor Garolera, va pujar a veure com anaven els treballs, m’hi va convidar–, ha trigat uns quants hiverns a fer-se valenta. Ara, per tot arreu, entre les bardisses, es comencen a veure els arbrets, d’un color verd clorofil·lat. Tota la mata que hi ha al voltant els protegeix dela calor. Mentre que, al mig del camí, l’herba de Sant Joan, que és més soferta, està plena d’unes floretes de color de crema cremada que s’esfullen fàcilment. Un pètal aquí, els pistils d’una altra flor per allà, una poncella que encara no ha esclatat: fa una sensació de planta escabellada, que contrasta amb la regularitat exaltada del trepó ploraner que alça un canelobre delirant, amb tot de braços plens de floretes grogues. Es retallen contra el verd tendre de les falgueres que en aquesta època de l’any s’escampen embogides pels marges, el blau del cel incandescent i –al fons de la postal– el verd fosc de la fageda que resisteix la xafogor i la carcanada prehistòrica, d’os escurat, del cim de Les Agudes­.

Un d’aquests trepons ploraners té les tiges tan plenes de flors i és tan escandalosament espaterrant que fa mal als ulls. Venint de la plana, on la primera setmana d’estiu ja tot té color de fregall, sembla un miracle. Els verbascums són plantes bianuals. Un any fan un rosetó de fulles d’un color verd gris, cobert de borra. I l’any següent llancen la inflorescència rutilant. Aquest any n’han florit moltes dotzenes, més atrevides i denses que mai. A la Feixa Llarga, on pel Mundial del 2022 els argentins que hi viuen van fer un petit camp per jugar a atac i gol, n’hi ha tantes que les porteries no es veuen. És la força de la natura, que desafia orgullosament la sequedat i el futbol.

És la força de la natura, que desafia orgullosament la sequedat i el futbol

La setmana passada ha estat també el moment de les flors masculines dels castanyers, meloses, amb un groc de flor de til·la, una mica verdós. Fa efecte veure els castanyers i els faigs, morts de dalt: pel voltant de la soca són plens de flors o de fages, s’oposen al sol, el vent calent i la manca d’aigua, amb aquelles ganes de viure. Al peu dels castanyers vells hi ha unes esteses de flors encavallades unes amb les altres que, a mesura que es van marcint, passen d’un groc estarrufat i lluminós a un groc de cera.

El trepó ploraner també canvia de color: del groc fanàtic al groc rostit, al verd cendrós dels calzes esfullats. Els pètals s’apilen a terra al costat de les flors de Sant Joan. Els vaig escombrant amb els peus com si trepitgés una catifa de Corpus.