La gaita de Feijóo, Abascal i Aznar

Tocar la gaita requereix la coordinació de tres habilitats: bufar per inflar el sac, pressionar-lo per mantenir el flux d’aire constant i moure els dits perquè soni la melodia. A Alberto Núñez Feijóo el rebien amb gaites sent president de la Xunta i ara, a Madrid, l’hi toquen altres gaiters. Des que va arribar a la presidència del PP, Feijóo no ha controlat la tècnica de l’aire. Ha bufat, però la pressió l’exerceix Vox i la melodia que s’imposa és la de José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso. No és que soni més bé, sona més fort.

Feijóo bufa per girar full pel que fa al procés independentista a Catalunya a la recerca de ressorts electorals, però no aconsegueix inflar el sac. El reelegit president del PP de Catalunya, Alejandro Fernández, resisteix amb l’argumentari contrari: no es pot girar full respecte al procés perquè continua “viu gràcies al socialisme a la Moncloa i a la Generalitat”. La melodia que dicten Aznar i la presidenta de la Comunitat de Madrid lliga Feijóo a Vox i acaba alliberant Junts.

Els postconvergents han espremut el seu paper de partit frontissa aquesta legislatura, apuntalant Sánchez al flanc de la plurinacionalitat i contenint Sumar per l’esquerra, convertits altre cop en punta de llança de les reivindicacions de l’empresariat. Això els ha situat al costat del PP al panell de votacions, però no hi ha desglaç. Afirmen que Feijóo “només fa declaracions” i es lliga cada dia més a Vox. Vol i dol.

Les enquestes somriuen al líder del PP, però la dependència de la ultradreta no para de créixer. Juan Manuel Moreno Bonilla ha estat reelegit president de la Junta d’ Andalusia amb més concessions a Vox que qualsevol altre baró popular quan només necessitava dos vots. La moderació de les formes de l’anunci de l’acord no dilueix la contundència del pacte. Moreno lliga els vots dels d’ Abascal, però la ultradreta presumeix d’arrogar-se “el 90% del discurs” amb la seva vicepresidència ad hoc.

Moreno veia “impossible” un govern amb Vox i va considerar un “eslògan buit” la prioritat nacional. Ara l’assumeix, obre la porta a la privatització de la sanitat, s’endinsa al negacionisme climàtic, fa picades d’ullet als antiavortistes i impregna el seu nou full de ruta de rebuig de la immigració, malgrat haver defensat la regularització, a la seva manera. El PP bufa i la pressió de Vox no cessa. Quina música sona? Es normalitza políticament amb la mirada posada en un futur govern de dretes.

Si la ultradreta es llança contra la llei   de nets , Feijóo recull el guant i acusa el Govern Sánchez d’“enginyeria electoral” gens “innocent”. L’adquisició de la nacionalitat pels descendents d’exiliats no va ser un dels preceptes recorreguts davant el Tribunal Constitucional pel PP a la llei de Memòria Democràtica. Les seves objeccions constitucionals les van dirigir cap a la llibertat ideològica, qüestions educatives i competencials. Vox sí que va plantejar en el seu moment que l’accés a la nacionalitat s’havia de regular pel Codi Civil, no a la llei de Memòria. El programa electoral del PP el 2023 fins i tot proposava de facilitar el tràmit. I a ningú no se li va acudir mai criticar la nacionalització exprés d’esportistes per carta de naturalització si guanyen competicions, encara que no tinguin cap vincle amb el país. Ningú no pregunta què voten.

Normalitzar el discurs de Vox també suposa nacionalitzar el trumpisme

La normalització del discurs de Vox és també la nacionalització del trumpisme. La ultradreta demana la suspensió del vot per correu i la limitació de l’accés a la nacionalitat. Mesures restrictives que intenten canviar les regles electorals i que fins i tot un Tribunal Suprem d’allò més conservador ha frenat als Estats Units per a disgust del president.

El PP té el vent electoral a favor, i el PSOE, els tribunals trucant a la porta. La imputació per prevaricació i obstrucció a la justícia de la directora de la Guàrdia Civil, Mercedes González, i el cap operatiu del cos, té molt de reminiscència amb el final de cicle socialista dels anys noranta i alimenta el dibuix que Feijóo fa d’un Sánchez disposat a tot per resistir. “No hi ha un espanyol que cregui que hi ha bona fe en aquest Govern”, afirma. Bufa i bufa, esperant que la gaita soni, encara que la melodia sigui postissa.