Van Morrison, arreglat i ben formal

Quan el més elegant a Barcelona aquests dies de calorades és qui va amb la samarreta de Lamine Yamal (del seu club o de la selecció, tant se val), va i apareix un nord-irlandès amb moltíssima joventut acumulada, de nom Van Morrison, amb barret claret, americana blava i pantalons de mudar. Són temps de bermudes i camises per fora. Entre les 3.000 persones que van assistir de públic ahir a l’ Auditori del Fòrum de Barcelona hi predominava també gent amb anys d’experiència. Lleugera de roba. Amb bermudes i la més oficialment informal de les camises: la de màniga curta. Arreglats, però informals. Com toca atesa la climatologia, això sí. Però res a fer amb el Lleó de Belfast.

Ningú no va poder fer-li competència en elegància. Perquè a més passa el temps i la veu és encara més estilosa i bufa el saxo amb força mesuradament desmesurada (amb Little village va aixecar el públic del seient quan el va brandar). I no serà un Charlie McCoy o Jean-Jacques Milteau amb l’harmònica diatònica, però deunidó com la fa anar a dreta i esquerra per, tot seguit, sense donar-se un sol respir agafar el micro per enlluernar altra vegada amb la veu.

Amb tots aquests ingredients, que a penes sonessin clàssics va ser ben bé igual. Van Morrison va venir sobretot a presentar el seu últim disc. I és de blues. I el desamor n’és el tema més recurrent i s’interpreta si cal amb corbata. Que si t’ha deixat la xicota, com a mínim cal mantenir les aparences.

Així que el cantant nord-irlandès va desplegar majoritàriament en el repertori d’ahir temes dels seus dos últims àlbums: Remembering now (2025), un còctel de soul i jazz, i Somebody tried to sell me a bridge (2026), blueser fins al moll de l’os. Per tant, sobretot al principi van sonar temes marcadament bluesy com Deep blue sea , Kidney stew blues , Snatch in back and hold it , Play the honky tonks , tots inclosos en l’últim disc. Per passar després a cançons més rítmiques com aquell Little village , Down to joy , Foreign window o Tore down a la Rimbaud , entre d’altres.

El públic va acompanyar-lo durant l’hora i quaranta minuts que va durar el concert. Real real gone , Moondance o un Gloria esplendorós per tancar van ser dels pocs clàssics que el cantant va oferir. Brown eyed girl va quedar oblidat i el públic tampoc no va tenir l’opció de delectar-se amb l’agut trencat de Van Morrison quan a Into the mystic reclama “bressolar la teva ànima gitana­” ( III wanna rock your gypsy­ souuul ). Però Van Morrison va entusiasmar, així, tan elegant com es va presentar a Barcelona­.