Morro d’esquirol

Institucions hiperbòliques, costums estrafolaris, paisatges impossibles formen part del món, una mica pueril però efectiu, de les novel·les d’anticipació i de ciència ficció. Se celebra una festa ritual en un estadi i es retransmet en directe: una Camperola espasmòdica treu un número que correspon a un senyor de més de quaranta anys que ha de morir. La gent s’ho mira a les grades picant morro d’esquirol d’una paperina (l’esquirol és un animalet simpàtic, amic dels conillets de Bambi : aquí la gent se’l menja, en tapa o rostit).

Els qui acompanyen la Camperola en aquesta mena d’Apple Music Super Bowl LX Halftime Show, van tots drogats: la droga es diu Amor. També les Lleis es voten en programes de la tele i hi ha advocats-tertulians professionals que defensen que s’aprovin o que es rebutgin. Amat Amat, el protagonista de la novel·la de Mar Márquez (Barcelona, 1981) treballa en una d’aquestes agències i tindria un gran futur si no fos que en l’episodi de La Collita que fan a la tele acaba de sortir el seu número.

La clau és una bona història. La d’Amat Amat m’ha fet pensar en The Player (El juego de Hollywood) de Robert Altman amb guió de Michael Tolkin, del 1992. Hi ha un problema ètic: si tota la vida has cregut en la Deessa –una mena de Ceres terminal– ara hauries d’acceptar el resultat de la rifa. Però és difícil d’admetre i busques la manera de defugir la mort: llogar un Voluntari. Pel salvar l’estatus –mantenir el lloc com a Productor de cinema (Altman) o aspirar a ser Director de Continguts l’Agència Esquerra (Márquez)– te saltes la norma: mates un guionista o te’n vas al barri d’Y –el cul del món– a pactar amb un paio que a canvi de diners per tractar el fill malalt del cor, es deixarà matar per tu. Problema: te l’emportes a casa dels teus pares. A partir d’aquí el Voluntari –Llibert– es converteix en un maldecap: et compromet a la feina, et duu pel mal camí (acabes amb dues paies al Vegas Bar, t’acostuma a veure xut, que ha substituït el whisky), mentre ell s’acaba ficant al llit amb la teva dona.

Márquez introdueix una evolució del català popular, degenerat, però sense castellanismes, que és un encert rotund

Una de les trames secundàries té a veure amb el desig de Sígrid –la dona d’Amat Amat– de tenir una criatura, la poca atenció que hi posa la seva parella i les raons, amb la cosina, que odia la canalla i viu amb quinze gats (el màxim autoritzat). Sígrid no es queda embarassada, no es pot fer proves (són il·legals), si li passen els dies que té adjudicats per a procrear quedarà fora del programa: sempre, de fons, les regles de la societat feixistitzant on –com deien les nostres àvies– tots som un número.

El personatge de Llibert, fa pujar molt la història. No es pot reduir a un manual d’instruccions narratives, és ambigu i té una manera de parlar –una evolució del català popular, degenerat, però sense castellanismes– que és un encert rotund. És una presència parasitària que trenca totes les conviccions del protagonista que, com molts nens d’ara, només recull amor, per això es diu dues vegades Amat.

Per ser una primera novel·la Amat Amat està més que bé. L’estranyesa inquietant de Nova Cal·lípolis està ben aconseguida, la trama funciona, amb algunes repeticions (de les dues visites a la sacerdotessa se n’hauria pogut fer una). Com passa amb els llibres que han estat molt de temps en dansa, l’estructura és asimètrica: la primera part, està més lligada i desenvolupada que la segona, no només en volum de pàgines sinó també en interés i cohesió de la trama, que a la segona part introdueix un desdoblament barroc de Llibert que no afegeix gran cosa que no sabéssim. 

Tampoc no m’ha acabat de convèncer que la història de La Collita passi de ser al primer pla a esdevenir una pinzellada del capítol 45, desplaçada per altres històries més urgents i personatges –com el Coix– que surten del no-res.

Tot i les seves irregularitats, Amat Amat destaca i es una novel·la per celebrar.

Mar Márquez Amat Amat Males Herbes 342 pàgines 22 euros