Ana Burgos: “Molts homes callen quan el denunciat és un amic seu”

Natural de Huelva, catalana d'adopció, encara recorda com amb 11 anys el seu món es va tancar amb pany i clau després del triple crim de les nenes d'Alcàsser. Com Míriam, Toñi i Desirée, molts adolescents del seu poble també feien autoestop. El cas va acaparar titulars i hores de televisió, mentre una narrativa mediàtica va sembrar la por entre tota una generació.

Avui, Ana Burgos, vinculada al moviment feminista des de fa més de 20 anys, és antropòloga i integrant de l'Observatori Noctámbul@s, un projecte de la Fundació Salut i Comunitat (FSC), des d'on investiguen i prevenen les violències sexuals en contextos de lleure nocturn. Si Alcàsser va marcar a tota una generació, la violació grupal de La Manada, de la que aquest any es compleixen deu anys, va suposar un abans i un després en el debat social, la resposta institucional i la forma de nomenar, comprendre i abordar les violències sexuals.

Ha passat una dècada des de la violació grupal de Sanfermines. Què va suposar el cas per a la societat espanyola?

Va ser un punt d'inflexió molt important perquè va tenir un impacte a molts nivells: mediàtic, jurídic, institucional, cultural i social. El cas va desencadenar un debat social i judicial que acabaria sent el germen de la Llei Orgànica de Garantia Integral de la Llibertat Sexual del 2022. Però també va canviar la manera d'abordar les violències sexuals des de les administracions. El 2017, record que comencem a rebre moltes peticions d'ajuntaments per elaborar protocols, impulsar punts violetes, dissenyar campanyes de sensibilització... 

Però, sobretot, hi va haver una transformació social. Conceptes que fins aleshores pertanyien a l'àmbit jurídic o al discurs feminista van passar a ser lemes o pancartas. 'No és abús, és violació' o 'Hermana, jo sí que et crec' van deixar de ser consignes d'unes quantes per convertir-se en un clamor col·lectiu.

El cas va tenir una resposta social enorme, quins factors expliquen aquella mobilització tan massiva i col·lectiva?

Van influir molts factors. Però vull destacar la importància que va tenir la feina prèvia de les organitzacions feministes de Pamplona, que portaven anys mobilitzant-se i fent incidència política. A més, havia ocorregut vuit anys abans l'assassinat de Nagore Laffage en els Sanfermines del 2008, que va marcar com tot el caldo de cultiu perquè la resposta fos immediata i massiva.

Dit això, també es va tractar d'un cas molt espectacularizado perquè reunia molts elements que encaixaven amb l'imaginari que la societat té sobre una agressió sexual. Eren diversos agressors, existien vídeos i converses que servien com prova, la víctima va denunciar immediatament, va ser trobada en estat de xoc i l'agressió va ocórrer de nit, en un portal i en mans de desconeguts. El problema és que la majoria de les violències sexuals no responen a aquell patró.

La violació va portar al debat públic qüestions que llavors eren només jurídiques

La violació grupal de Pamplona va haver d'arribar fins al Suprem perquè els condemnessin per agressió sexual.

El Codi Penal partia d'una lògica defensiva, és a dir, perquè no hi hagués consentiment, la víctima havia de demostrar de forma explícita que s'havia oposat. La relació es donava per fet i, si no la desitjàvem, havies de negar-te perquè si no semblava que la volies per defecte.

Amb el canvi legislatiu del 'no és no' al 'només sí és sí', hi ha un desplaçament de la càrrega probatòria. Ja no és la víctima que ha de demostrar que s'ha resistit i tot el que va fer per evitar l'agressió, sinó que és el denunciat que ha de demostrar que hi havia consentiment. El problema és que aquest nou paradigma està convivint amb paradigmes antics. Continuem veient sentències i interrogatoris, com la del jutge Adolfo Carretero, que continuen ancorats i impregnats d'una noció molt desfasada del consentiment, emmarcada en una manera d'entendre la violència molt patriarcal.

Avui sabem que el “piquito” de Rubiales no era una eufòria del moment, sinó un marcatge de poder

La violència sexual no és un fet excepcional, sinó estructural. S'ha comprès prou?

Estem en això. A nivell discursiu, sí que hem entès que no són casos aïllats. Canviar el focus implica polititzar la violència i deixar d'interpretar-la com la suma de fets individuals. Implica entendre que els agressors no són persones excepcionals o pertorbades, ni les víctimes són dones que hagin fet alguna cosa malament. La violència sexual és una expressió de les desigualtats de gènere i d'un sistema que la fa possible i, en molts casos, la normalitza. 

Estem realment davant un augment de la violència sexual o davant una detecció més gran i denúncia?

No hi ha dubte que hi ha una consciència social més gran, més recursos per abordar-la i una capacitat més gran per identificar-la i denunciar-la. Ho veig, per exemple, als tallers en els quals les noies tenen moltes més eines per reconèixer determinades conductes. Però, alhora, crec que hi ha un repunt de violència a causa d'un replec neomasclista davant els avenços. Vivim una cultura del pacte del silenci i trencar-lo i posar límits està sent sancionat.

És una lectura basada en la meva experiència i en el treball de camp, més que en una evidència empírica concloent. La mateixa conceptualització de la violència sexual ha canviat al llarg dels anys. L'última Macroenquesta de violència sobre la Dona incorpora formes de violència que abans ni tan sols s'analitzaven.

Creu que avui identifiquem com a violència sexual conductes que fa una dècada es normalitzaven o minimitzaven?

Absolutament. Un dels grans canvis ha estat entendre la violència sexual com un continu. Abans parlàvem d'abús, assetjament o agressió com si fossin fenòmens independents. Avui comprenem que, encara que no tinguin la mateixa gravetat ni les mateixes conseqüències, totes aquelles conductes responen a una mateixa lògica. Almenys sabem que el “piquito” de Rubiales no era una manifestació d'eufòria del moment, sinó un marcatge de poder. També hem après a confiar més en la nostra intuïció i sabem identificar la incomoditat o el malestar amb què alguna cosa no va bé, tot i que encara no sapiguem posar-li nom. El que continua sent difícil és trencar el silenci. 

Un dels aprenentatges va ser entendre que la violència sexual respon al poder i no al desig. Diria que aquell missatge ha calat?

Crec que encara hi ha bastanta confusió. Una altra vegada em sembla interessant diferenciar entre discurs i pràctica. Hem incorporat idees com que la violència sexual té a veure amb el poder, el masclisme o la desigualtat, però quan analitzem un cas concret, hi continuen havent lectures ancorades amb: “Com cometrà una agressió sexual si pot estar amb qualsevol dona?”. Una altra vegada estem confonent relació sexual amb violència sexual. La violència sexual no té a veure amb la falta d'oportunitats per mantenir relacions sexuals, sinó amb l'exercici del poder i el control.

Continuem en un context d'enorme infradenuncia i impunitat

La reforma del Codi Penal i la llei del 'només sí és sí' es van aprovar en un context de fort debat social. Què va suposar a nivell d'avenços per a les víctimes?

En destacaria alguns. El primer és l'eliminació de la distinció entre abús i agressió. Aquella diferenciació establia una jerarquia de les violències en funció de l'existència de violència o intimidació i, en conseqüència, també de les penes. Transmetia la idea que unes agressions eren menys greus que d'altres perquè no existia una resistència física. Un altre avenç és la redefinició del consentiment i tractar-lo com a una cosa que es construeix.

També suposa un canvi molt important que moltes mesures de protecció i d'atenció deixin de dependre de la presentació d'una denúncia. Que una víctima pugui accedir a suport psicològic, assessorament jurídic, ajuts econòmics, recursos de protecció o tràmits administratius sense iniciar un procediment suposa un gran canvi. A més, destacaria l'obligatorietat dels centres de crisi 24 hores per a casos de violència sexual, malgrat que no s'estan complint amb tots els criteris de la llei. 

Si dins de deu anys més tornés a fer balanç de la violència sexual, què li agradaria que hagués canviat?

No demanaré que d'aquí deu anys s'erradiqui, perquè seria ingenu. El que sí que m'agradaria és que haguéssim avançat en la manera d'afrontar-la. M'agradaria veure uns mitjans de comunicació que no perpetuïn la violència, una inversió més gran en prevenció i en l'acompanyament a les víctimes, i un sistema capaç de detectar i sancionar la violència institucional quan es produeix.

També espero que deixem de posar sistemàticament en dubte el relat de les víctimes i que existeixin millors condicions perquè puguin denunciar, perquè continuem en un context d'enorme infradenuncia i impunitat.

I respecte als homes?

Em sembla fonamental que els homes assumeixin un paper molt més actiu. No només qüestionant els seus propis privilegis, sinó trencant els pactes de silenci i complicitat que encara protegeixen molts agressors. Molts homes callen quan el denunciat és un amic seu. Paral·lelament, m'agradaria veure també que sigui impensable que denunciats i condemnats estiguin presentant llibres, com Rubiales, o siguin famosos predicadors evangelistes com Alves. M'encantaria veure que l'exercici de la violència sexual tingui conseqüències per a ells.