“Nosaltres som ‘La Manada’’’: deu anys de la violació grupal dels Sanfermines

La credibilitat d’una víctima de violència sexual s’havia mesurat durant anys per la roba que portava, la quantitat d’alcohol que havia consumit, el temps que trigava a denunciar o si s’havia resistit prou. Deu anys després de la violació grupal de La Manada de Pamplona, molts d’aquests mites no han desaparegut, però sí que han perdut legitimitat. El cas va marcar un punt d’inflexió en el debat públic i va situar el consentiment en el centre de la resposta davant la violència sexual.

El juliol del 2017 el CIS pregunta a la ciutadania sobre la percepció de la violència sexual. L’enquesta mostra que el 93% dels enquestats considerava necessari educar en el consentiment i gairebé un de cada set afirmava que les desigualtats entre homes i dones eren “molt grans” o “bastant grans”. A més, una part important de la societat considerava inacceptables determinats comportaments, però no creia que s’haguessin de castigar penalment.

Les respostes anticipaven el debat social que estava a punt de tenir lloc. Mentre una part del país continuava interpretant la violència sexual a través de vells esquemes sobre la conducta de les dones (atribuint-los part de culpa si anaven borratxes, o soles de nit, o vestint d’una manera “provocativa”), una altra ja havia començat a qüestionar aquestes idees.

Cinc homes van violar una jove i van gravar part dels fets; després li van robar el mòbil i la van deixar allà

Aquest qüestionament venia precedit del que va passar la matinada del 7 de juliol del 2016, quan cinc joves sevillans, entre els 24 i els 29 anys i que s’autodenominaven La Manada en un grup de WhatsApp, van agredir sexualment una jove durant els Sanfermines. La van introduir al portal d’un edifici i van gravar part dels fets. Després de l’agressió, li van sostreure el mòbil i la van deixar allà. La víctima ho va denunciar aquella mateixa nit. Hores més tard van ser detinguts. El cas es va fer públic ràpidament als mitjans i va generar un intens debat en l’opinió pública. A mesura que va avançar el procés judicial, una part de la conversa social es va centrar no només en l’actuació dels acusats, sinó també a analitzar i qüestionar el comportament de la denunciant abans, durant i després de l’agressió. De fet, l’advocat d’un dels agressors, el militar Antonio Jesús Cabezuelo, va contractar dos detectius per seguir la víctima per demostrar que feia “vida normal” i per provar de desacreditar-la. En dos fòrums d’internet es van filtrar les dades personals de la víctima, com ara el seu nom i cognoms, lloc d’estudis, fotografies i fins i tot captures del seu DNI, com també els seus perfils en xarxes socials.

Dos anys després va arribar la primera sentència, l’ Audiència de Navarra va condemnar el 2018 els agressors a nou anys de presó per un delicte d’abús sexual, i no per agressió sexual. Els acusats van quedar absolts del delicte contra la intimitat i el de robatori va acabar amb una multa de 900 euros, del qual només hi ha un acusat ( Antonio Manuel Guer­rero).

El mateix dia que es va fer pública la decisió, hi va haver concentracions davant de jutjats, ajuntaments i places. Dies després van esclatar les protestes feministes més grans vinculades a una sentència judicial a l’ Espanya democràtica amb lemes com ara “No és abús, és violació”, “Nosaltres som La Manada” o “Germana, jo sí que et crec”, que reclamaven que els fets fossin considerats com a violació. Paral·lelament, la periodista Cristina Fallarás va impulsar l’etiqueta #Cuéntalo perquè les dones compartissin a les xarxes socials experiències de violència sexual. En dues setmanes, es van publicar prop de tres milions de tuits.

Després de la primera sentència, van esclatar nombroses protestes amb lemes com ara “No és abús, és violació”

A final del 2018, el Tribunal Superior de Justícia de Navarra va ratificar la condemna per abús sexual i va tornar a revifar el debat sobre la regulació dels delictes sexuals. Finalment, el cas va arribar al Suprem, que va revocar la sentència el 2019 i va condemnar els cinc acusats per violació. La pena va passar de 9 a 15 anys de presó. Per què? Els magistrats es van basar en quatre conceptes: consentiment, intimidació, resistència i credibilitat. El Suprem va establir que l’absència d’un “no” verbal no implica consentiment. En el cas de La Manada , la víctima va explicar que va reaccionar amb un estat d’absoluta submissió i el tribunal va concloure que, en aquell context, el seu silenci només es podia interpretar com una negativa. A més, va considerar que una jove sola i envoltada per cinc homes en un espai reduït constitueix una situació d’intimidació. La sentència també va rebutjar que l’existència d’una violació depengui de la resistència de la víctima, i afirmava que no es pot “exigir a les víctimes actituds heroiques que inexorablement les conduiran a patir mals majors”. Finalment, va defensar la seva credibilitat i va qualificar el seguiment dut a terme per detectius privats com una “intromissió en la seva intimitat”.

El clima social generat va propiciar, el 2022, l’aprovació de la llei del només sí és sí i va introduir una modificació del Codi Penal. La norma va suprimir la distinció entre abús i agressió sexual i va situar el consentiment al centre. Tot delicte sexual sense consentiment es va passar a considerar agressió sexual, amb independència de si hi ha violència o intimidació o no. L’aplicació de la nova llei va provocar revisions de condemnes, entre les quals, la de tres membres de La Manada – Ángel Boza, José Ángel Prenda i Jesús Escudero–, a qui se’ls va rebaixar la pena de 15 a 14 anys.

Durant els últims deu anys el nombre de denúncies ha augmentat progressivament, amb l’excepció del descens registrat el 2020 a causa de la covid. Malgrat tot, la violència sexual continua sent un dels delictes més infradenunciats.

El Suprem va concloure que no hi va haver consentiment i va condemnar els agressors a 15 anys de presó

Deu anys després, l’agressió de Pamplona es manté com un punt d’inflexió. Va impulsar canvis legals, va situar el consentiment al centre del debat i va transformar la manera com la societat reconeix i anomena les violències sexuals. També va deixar al descobert fins a quin punt la mirada sobre les víctimes continuava condicionada pel seu comportament o per prejudicis que operaven tant en l’espai públic com en l’àmbit judicial, uns prejudicis que el cas ha ajudat a qüestionar, tot i que no a eliminar comple­tament.