Rescat braç a braç a la zona zero

Entrar a La Guaira dissabte pel túnel des de Caracas va ser com passar pel llindar d’un món a un altre. Des del blanc i negre de xarxes socials i agendes polítiques a una altra esfera, mancada de bons i dolents, poblada per gent reconstruint les seves vides.

Milers de damnificats s’havien allotjat sota envelats improvisats en un parc davant dels habitatges públics del complex UPPP22. Al costat hi havia un centre de provisió on els que encara tenen un sostre més sòlid buscaven aliments i altres béns essencials. “Sisplau, digueu que estic buscant el meu nebot, Ángel Gabriel Vargas Sifontes”, va dir la Lizkarina, una jove de 18 anys, ensenyant la foto d’un nen de tres o quatre anys. “Vivia a l’edifici sud”, va explicar amb referència a la segona torre, ja una muntanya de ferro recargolat i enormes lloses de formigó, apilades una sobre una altra com un acordió esclafat.

Segons alguns mitjans, la mala construcció va convertir aquells edificis públics en “castells de sorra”. Però al costat, hi havia les altres dues torres del mateix complex, greument afectades, però encara en peu. Més a baix, blocs d’apartaments privats amb vista al mar i piscines s’havien desplomat igual que la torre caiguda.

A uns metres, tres dones plegaven roba davant d’una petita tenda de campanya, la nova casa d’una d’elles. “No hi va haver cap ajuda el primer dia, no va venir ningú”, va dir ella.

Semblava la confirmació de la narrativa ja consensuada sobre la catàstrofe: que les forces públiques veneçolanes van respondre tard per ineptitud, corrupció o maldat. Que només la “societat civil” hauria mitigat els efectes de la tragèdia.

Però després, la Teresa, alta i negra, d’uns quaranta anys, i els seus dos fills van anar cap al centre de provisió. Van perdre la casa que ells mateixos havien construït. La Força Armada Nacional Bolivariana ( FANB) “va arribar aquell mateix dia i ens va ajudar”, va afirmar la Teresa.

Amb gairebé 600 edificis ensorrats, “qualsevol país hauria afrontat inimaginables dificultats”

El que la presidenta veneçolana Delcy Rodríguez qualifica com un “laboratori mediàtic” ha monopolitzat la narrativa sobre el terratrèmol i les empreses enquestadores acaben la feina. Segons un sondeig de l’empresa brasilera Atlas, la desaprovació de Rodríguez ha pujat cinc punts, al 63 % al juny. Els veneçolans “estan molt enfadats amb el Govern per no haver-se pres seriosament els terratrèmols” i “hi pot haver aldarulls civils”, va explicar un exdiplomàtic dels Estats Units establert als EUA a l’agència Bloomberg.

Però si des de Maryland la impressió és de ràbia i insurrecció, a La Guaira dissabte es palpava pau, resignació i convivència en una operació popular, de ciutadans però també de l’ Estat. Els equips de rescat internacionals buscaven un miracle ajudats per centenars de joves voluntaris, sense friccions visibles amb la FANB o la policia, que de tant en tant exigia silenci si es detectava algun senyal de vida.

Amb gairebé sis-cents edificis esfondrats, “qualsevol país hauria afrontat inimaginables dificultats per atendre l’emergència”, va afirmar Clodovaldo Hernández del mitjà La Iguana .

Centenars de bombers de rescat d’altres parts del país dormien en tendes. “Això és dur, però l’esllavissada de Vargas del 1999 va ser pitjor”, va dir en Jhon, integrant de la missió rescat, bregat en desastres, que va arribar les primeres 24 hores des de Miranda.

Les històries de supervivents encara apareixen una setmana i mitja després del terratrèmol. “N’hi ha 16 al soterrani i sabem que són vius”, va dir el veí d’un altre bloc esfondrat.

“Hi ha poca esperança, però hi ha esperança”, va dir José Palacios Quevedo, cap de l’equip de bombers mexicans, que esperava davant d’un altre edifici ensorrat. Fa quatre dies que són a La Guaira. “En cas que haguéssim arribat abans, hauria estat diferent”, es va lamentar un d’ells, Valentín Jara Mora, de Jalisco.

La desaprovació de la presidenta Rodríguez ha pujat cinc punts, al 63%, segons un sondeig

Seria la confirmació de l’ Estat veneçolà corrupte i lent? No, va matisar Palacios Quevedo: “Sempre hem d’esperar l’ONU abans de moure’ns; l’organització aquí ha estat bona”.

Els equips internacionals venien de països amics i enemics del chavisme: El Salvador, Espanya, França, Mèxic, Xile, Colòmbia... Els menys visibles dissabte eren els nord-americans. Només els helicòpters Chinook confirmaven la presència del miler de marines més amunt, a l’aeroport. L’oferta d’ Elon Musk de proporcionar Starlink sense cobrar va perdre mèrit per als que vam intentar sense èxit connectar-nos a la xarxa. Team Rubicon, gestionat per un ex Navy Seal i el fons voltor Elliott Management, hi van anar sota el seu eslògan: “Els desastres no esperen; nosaltres tampoc”. Però la nova oenagé trumpista no va arribar fins a una setmana després del megasisme.