Un de cada tres adults a Espanya només reconeix una parella en la seva vida

Un estudi publicat el 25 de juny pel Centre d’ Investigacions Sociològiques ( CIS) revelava una dada potser inesperada sobre les relacions de parella a Espanya: un 30,7% dels enquestats afirmaven que només han tingut una parella al llarg de la seva vida. En segon lloc se situava un 22,4% que reconeixia dues relacions de parella. La suma de les dues dades representa la meitat dels adults a Espanya. Sembla una proporció considerable. Quina realitat hi ha darrere d’aquestes xifres?

En primer lloc, l’edat. Entre els nascuts fins als anys seixanta, que es van socialitzar quan les unions eren per tota la vida –la llei del divorci és de 1981–, puja el percentatge dels qui tenen una parella: 54,2% els més grans de 65 anys i 66,8% els de més de 75. Aquestes generacions contribueixen a fer pujar la mitjana. Però no són l’única explicació.

“La formes de relacionar-se dels joves ha canviat us joves es relacionen Bruna Álvarez

Hi ha també els joves, a qui s’associa l’estereotip de la por de comprometre’s. Però l’enquesta indica que, de 18 a 24 anys, un 31,7% reconeix una parella i un 25,1% diu que dues. Són xifres molt semblants al global de la població. Tanmateix, caldria preguntar què entenen per parella i si aquesta etiqueta coincideix amb la que posarien a la seva unió altres generacions, o ells mateixos passats uns anys. I aquí hi ha la primera clau per interpretar la realitat de les parelles.

Mariano Urraco, professor de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid ( UCM), explica que, en l’imaginari col·lectiu, una relació de parella implica un vincle emocional i relativament durador, però hi ha un procés d’adquisició d’experiència que porta cada persona a entendre les relacions d’una manera o d’una altra. “Quan comencem, la idea que tenim de la parella és romàntica o idealitzada, ens ve des de fora i, a mesura que fem anys i tenim més relacions, creuem aquest cànon amb les nostres vivències i acabem tenint una definició pròpia, que no només es mesura­ en anys sinó en experiència, detalla.

“El model de societat gairebé afavoreix trencar la parella, hi ha molta llibertat sexual” Antoni Bolinches

Aquí tenim una de les raons per les quals hi ha poques relacions de parella a les taules de l’estudi, subratlla. “La gent fa un balanç de la seva història sentimental i d’alguna manera esborra relacions de parella autèntiques. Hi ha qui rebutja haver estat casada 20 anys amb un cretí, per exemple, i de vegades fins i tot descartaran aquest tipus de relacions perquè, vist amb perspectiva, per a ells no reunien les característiques que ha de tenir una relació de parella”, constata.

En tot cas, adverteix que hi ha una sèrie de pautes en les relacions de parella que es mantenen d’una generació a la següent i són les que donen estabilitat cultural a una societat. “Les coses són molt més estables del que sembla i, culturalment, les relacions de parella, l’amor romàntic i la monogàmia estan més assentats del que podem pensar. És habitual dir que els nostres pares eren més tradicionals, però no és així i tothom acaba repetint una sèrie de pautes que canvien menys del que ens pensem”, assegura.

L’amor romàntic és una pauta que es repeteix, està més assentat del que podem pensar”

El psicòleg clínic Antoni Bolinches, terapeuta de parella, afegeix que sovint es continua incloent l’element convivencial a l’hora d’etiquetar una relació de parella. Però ben diferent és l’escenari que s’obre amb les parelles sexuals, assegura. “Som en una època que jo defineixo de sexe fàcil i amor difícil, i aquesta realitat s’expressa en diferents variants de nivell de compromís i fins i tot en la definició operativa de què vol dir ser parella”. Així, vaticina que en els trams de mitjana edat molts dels que reconeixen una parella, quan tinguin 65 o 70 anys, ja parlaran de dues. “Ara hi ha menys resistència a la frustració, més permissivitat social i la parella és un vincle menys sòlid que temps enrere. La parella és per a qui la treballa i cal ser madurs per entendre que conviure implica fer concessions”, diu.

És més fàcil, doncs, trencar la parella o preservar-la? Segons la seva opinió, s’ha creat un model de societat que no censura deixar la parella, sinó que “gairebé ho afavoreix perquè hi ha molta llibertat sexual, molts enamoraments alternatius i infidelitats”. Tot i això, també hi ha motius per mantenir la parella i no només per amor. “Cal suposar que continuen junts perquè s’estimen prou, però també perquè han encaixat, i molts perquè es consideren no només parella sinó família, fins al punt que la cohesió té més a veure amb la valoració global de la unitat familiar que amb la qualitat específica de la relació de parella”, indica.

Tal com es relacionen, un jove pot tenir amics i amigues i gairebé no necessita una parella”

Bruna Álvarez, professora d’ Antropologia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigadora del grup AFIN, coincideix que el factor edat influeix en aquest 30,7% que reconeix una sola parella. Però posa en relleu el restant 70% que ha tingut més d’una parella, i la mitjana de 3,31 parelles per persona que ofereix l’enquesta. “Amb aquestes xifres, jo no definiria Espanya com un país monògam”, assegura.

Álvarez constata el canvi històric que hi ha hagut en la percepció de la relació de parella i la família. Destaca el discurs que es va generar als anys noranta que és millor separar-se si la relació de parella és dolenta, també per al benestar dels fills. I apunta, a més, a “la caiguda de la natalitat que es manté des de fa tres dècades, amb situacions fins i tot de parelles joves, en relacions estables, que estan incorporant la idea que no passa res si no tenen fills perquè hi ha moltes coses per fer”.

“El model de societat gairebé afavoreix trencar la parella, hi ha molta llibertat sexual”

En l’enquesta, un 19% dels joves de 18 a 24 anys no han tingut relacions sexuals ni tampoc parella­. La manera com es relacionen els joves podria influir en aquestes­ dades. “Se sap que tenen menys relacions sexuals i aquí hi ha diverses reflexions. Tenen opcions­ de fer moltes coses, tenen el món a la butxaca amb les xarxes socials, també hi ha trobades físiques­, i s’imposa una sensació de constrenyiment del temps. A més, amb la diversitat de maneres de relacionar-se, poden tenir amics i amigues i gairebé no necessiten una parella”, indica. Però també hi ha joves que busquen la família tradicional, i d’altres que volen una parella estable com a espai de cures i valors, assenyala, amb un ideal del sexe vinculat a l’amistat­ .