Lamine aparca Cristiano

Deia l’altre dia Lamine Yamal amb la calma que el caracteritza que ser lateral és molt més ingrat que ser extrem. La seva explicació tenia una lògica aclaparadora. “Jo puc intentar anar-me’n del meu marcador quinze vegades i escapar-me’n una de sola i marcar, i al final del partit es parlarà del meu gol i no de les quinze vegades que em van frenar”.

A Lamine no li va fer falta marcar per sobresortir contra Portugal. Nuno Mendes, probablement el millor lateral esquerre del món, es va trencar un múscul al minut 53 quan va sucumbir a la fi a un dels seus explosius canvis de ritme. A Nélson Semedo, el seu substitut, el va marejar fins a arrencar-li una targeta groga. Demanem de Lamine una versió cinematogràfica en cada partit, oblidant que té 18 anys i que no cal fer un gol per deixar empremta en una funció nocturna. Lamine va ser un imant per atreure defenses, aspecte que afavoreix els interessos de tot el col·lectiu, i no va abusar del driblatge aquesta vegada apostant racionalment d’altra banda del seu repertori: la recerca de companys a dins de l’àrea. El seu va ser un recital de pilotes filtrades. Va trobar Olmo, Oyarzabal, Ferran Torres... i es va entendre fabulosament amb Pedro Porro.

Lamine continua, per tant, en el Mundial disposat a viure noves aventures i a desafiar nous laterals mentre Cristiano Ronaldo, que té un any més que el pare del de Rocafonda, se’n va. L’adveniment del català ha coincidit amb el declivi del fenomen portuguès, convertit avui en un llast amb pes d’enclusa per a la seva selecció, molt condicionada per un futbolista amb més passat que present, ja sense futur. Se’n va anar entre llàgrimes.

L’ Espanya-Portugal no va ser una oda al bon joc malgrat la concentració de talent de les dues seleccions, però la segona part va dictar sentència: Portugal va recular i Espanya va empènyer, prou per premiar l’ambició de guanyar contraposada a la por de perdre. De vegades el futbol detecta aquestes lleugeres diferències. Al minut 91 Espanya, a través del triangle format per Ferran-Fabián-Merino, va buscar el partit i no es va deixar seduir per l’agonia de la pròrroga, mentre els seus rivals ja s’hi acomodaven amb barra. Van ser castigats­.

El dia i la nit

Sentint-ho molt cal referir-se al que va passar abans de la nocturna victòria d’ Espanya. És massa gros.

El dia va néixer tort per culpa d’ Infantino i Trump, també coneguts com a Gianni & Donald, hereus d’una llarga estirp de còmics per parelles (el gras i el prim, Abbott i Costello, Faemino y Cansado...) però sense gràcia. La seva capacitat de contaminar el que toquen és radioactiva. La submissió del primer respecte al segon voreja la pràctica del BDSM, així que si el president dels EUA demana el de la FIFA que li tregui una vermella a un jugador del seu país contravenint una tradició establerta durant dècades es procedeix i llestos. El suposat gag consisteix a escoltar sentir Trump reconèixer que de futbol no en té ni idea. “No sabia què carai era una targeta vermella”. Resum gràfic: Trump convertit en el Manneken Pis regant des de Brussel·les tot Bèlgica, selecció damnificada que va tenir la desgràcia­ de creuar-se al camí dels EUA. El món del futbol es queixa, però no es rebel·la­.