McCartney canta

Ara que la veu de McCartney és la d’algú de 84 anys, ens adonem que la seva fa gairebé un segle que és la veu del pop per excel·lència. Tots els que van venir després d’escoltar el seu primer “one, two, three, four” (bandes, solistes, iconoclàstics i subversius) ho van fer amb aquell motllo, aquell to, aquell timbre, aquella manera de cantar. Ha estat gairebé impossible escapar-se’n. És la veu que et ressonava al cap quan cantaves. La que entones sobre els primers acords de la guitarra. La que s’electrifica amb la teva primera banda. No té accent, no té marca d’aigües ni denominació d’origen. No és sofisticada, no necessita lliçons ni prevencions.

The Beatles eren una festa sense límit d’aforament ni contrasenya per entrar. No necessitaves drogar-te, ser ciutadà decent, anar de saberut o ser un paio violent. Eren l’elefant blanc. L’idil·li del segle XX. El poder de l’amistat i de la classe obrera a través de la indústria de l’entreteniment. Les adolescents fora de si als seus concerts, per sort, els van passar la mà per la cara als modernets amants del jazz, les arrels i el fum de les pipes. The Beatles ho van fer tot, ho van barrejar tot, ho van inventar tot i tot semblava que els sortia bé i amb la sensació que qualsevol té dins seu algú que també ho pot fer. No van deixar mai ningú enrere. Podies abandonar-los i tornar-hi. Sense retrets­.

Quan el beatle desaparegui, ens deixarà un esvoranc enorme: cantem les seves cançons

I allà, per descomptat, hi havia la veu d’en Macca que podia cridar, rock’n’rolejar, ser cursi, dir bestieses, avisar-te que ja no hi havia camí per tornar a casa o recordar la seva mare. No importava. Tot al número encertat de la ruleta. Ara amb el seu nou treball, The boys of Dungeon Lane, hi ha moltes coses que, increïblement, hi continuen sent: la traça per a les melodies, l’ambició competitiva, la manera infantil de fer veure que no és un vell, però la veu, aquella veu, ja no hi és. Ha mutat en una altra que sembla que es trenca i que, potser per això, sap comunicar una fragilitat emocionant i, més ara, quan ha decidit deixar-se atrapar per la nostàlgia d’haver estat beatle.

Quan desaparegui –ell i d’altres que han definit la cultura popular i les nostres vides– ho farà deixant-nos dins un esvoranc enorme. Aprofitem que encara no ha arribat aquest moment. Triem qualsevol cançó seva i cantem-la. Tant se val com ens surti. Tot estarà bé.