Juana Dolores: “Jo no faig art, faig propaganda”

Va debutar com a poeta guanyant el premi Amadeu Oller el 2020 amb Bijuteria, va continuar cap a la trajectòria teatral amb Massa diva per a un moviment assembleari a l’Antic Teatre i després de llibres, obres i declaracions épatant les bourgeois, Juana Dolores Romero Casanova es presenta com a artista amb una Declaració d’amor a Lenin que es pot veure a La Virreina fins a l’11 de novembre.

Sí, Juana Dolores es defineix com a comunista i no té cap mirament a dir que “l’exposició va sobre el concepte de l’amor, però per estimar s’ha de saber odiar. Defenso l’odi de classe, estic totalment a favor dels discursos d’odi, i quan una parla d’odi de classe, parla de ressentiment, de rancor i d’expressar-se amb insolència”.

La peça principal és un vídeo de 26 minuts que dona nom a la mostra en el qual l’artista, despullada i amb un passamuntanyes de punt rosa, llegeix la seva declaració amb una imatgeria a partir dels comunicats que emetia ETA, en el qual diu, per exemple, que “sota el mode de producció capitalista, declarar-se romànticament a un revolucionari no pot ser res més que això, una intimidació, una provocació. Em declaro a Lenin per rebel·lia. (...) Res no causa més terror que una dona comunista històricament determinada, proletària i femenina, llesta com totes les guapes que se senten tontes i boges”. “Em declaro a Lenin, presumida i contestatària. Iconoclasta. Jo no faig art, jo faig propaganda”, insisteix. Abans i després, imatges de nines, o d’ella mateixa amb un consolador, posant en banyador amb càmeres de fotografia i vídeo, menjant un pastís que duu impresa la cara de Karl Marx o brandant la falç i el martell.

L’exposició, a la sala Miserachs del centre de la Rambla, es completa amb Primer autoretrat (2026), un gran mirall flanquejat per dos kalàixnikovs i amb 24 petits retrats de revolucionaris, a més d’una falç i un martell, al costat, i La història de la meva consciència de classe, un mural farcit de materials familiars de la seva vida: fotos, una carta als Reis d’Orient, un pòster de Varvara Stepànova, primers poemes, recordatoris de la comunió o una fotografia del seu bateig, que posteriorment va servir com a reclam a una xarxa de botigues de fotografia.

“Tot és iconografia”, afirma la poeta, que recorda que les exposicions que –com aquesta– ha comissariat Valentín Roma formen part del seu bagatge artístic. De fet, l’origen de la mostra és la trobada fortuïta entre escriptora i comissari durant una visita al museu. Anys abans, sense conèixer-se, ell li havia dit en un missatge a Facebook que li havia encantat el seu primer llibre, i després d’aquella visita es va forjar una relació d’amistat fins que fa un any i mig Roma, que ara s’acomiada –serà el nou director del Macba– li va proposar fer alguna cosa plegats.

Roma va recordar que en els deu anys que ha estat al capdavant del centre “l’eix ideològic de les classes treballadores ha estat molt fort”. “La insolència sempre havia pertangut als artistes, als bojos, als revolucionaris. Avui sembla que ha canviat de bàndol i se n’ha apoderat el totalitarisme i la dreta, però és clau recuperar-la des d’un ús ideològic popular”, va destacar.