La genialitat de Dalí arrecera Ferran Adrià i Albert Serra

En una xerrada a l’Empordà que prova d’aclarir si per ser un geni calen uns grams de bogeria hi haurà sempre, i per força, un nom propi que s’esmentarà segur: Salvador Dalí. Però també un fenomen: la tramuntana. Així que Màrius Carol, un dels dos moderadors aquest divendres del primer Diàlegs Vanguardistes – coorganitzat per el Festival de Peralada i La Vanguardia – , recupera una citació de Raymond Chandler per incidir en la relació entre el vent i l’esbojarrament. La llegeix en veu alta per a l’audiència reunida al Celler Perelada i per al cuiner Ferran Adrià, la directora dels museus Dalí, Montse Aguer, i el cineasta Albert Serra: “Aquells vents secs i càlids que descendeixen dels ports de muntanya esvaloten els cabells, fan saltar els nervis i estarrufen la pell –‘la tramuntana’, fa un incís el moderador–. En nits com aquestes cada festa acaba en baralles. Les dones palpen la fulla del ganivet de trinxar i estudien el clatell dels seus marits. Pot passar qualsevol cosa”.

Tot seguit ve la resposta d’Adrià: “Això és molt maco, però per a mi, amb perdó, la tramuntana era una putada, perquè la gent no podia sopar a la terrassa”.

El cuiner respon amb humor, però sabent ben bé del que parla. La cala Montjoi, on era El Bulli, el restaurant que va regentar, és en ple parc natural del Cap de Creus. Un lloc idíl·lic, si es vol, però sovint tocat per alguna cosa més que la brisa marina. Per tant, al cuiner tampoc li serveix que Xavier Febrés escrigués fa poc a La Vanguardia que “la tramuntana és, més que res, una llum”.

Molts dels quadres Dalí els concep a París o als EUA, però els ha de realitzar a Portlligat”

Des del principi queda clar que poques persones hi haurà més idònies en el panorama català que Ferran Adrià i Albert Serra, a més d’algú com Montse Aguer, que coneix fil per randa l’obra d’un geni-boig com Dalí, per participar en una xerrada per aprofundir sobre la llibertat creativa i la voluntat d’anar a contracorrent. També per parlar de deixar volar la imaginació, de l’art de la innovació i la sorpresa.

De totes maneres, Adrià replica a la babalà. Hi ha context. Màrius Carol i Oriol Aguilà, director artístic del Festival de Perelada i moderador també a la xerrada, havien volgut saber minuts abans si la genialitat es desenvolupa sempre que algú es troba al seu lloc vital, al paisatge on sent que pertany, allà on se sent arrelat.

Per a Aguer, tractant-se de Dalí és evident. Va estar “totalment condicionat pel seu paisatge”. El pintor necessitava ser a Portlligat, afirma la directora dels museus Dalí. “Necessitava amarar-se de la Mediterrània i d’aquests cels marcats després d’un dia de tramuntana”. Fins i tot, assenyala Aguer, quan l’artista es va traslladar a viure del 1940 al 1948 a Califòrnia, s’estableix a Monterey perquè és un lloc que “li recorda al Cap de Creus”. “Molts dels quadres els concep a París o als EUA, però els ha de realitzar a Portlligat”, diu per remarcar la idea del geni lligat a l’indret d’arrelament.

És evident que tothom té les seves arrels, però després ja no té importància per crear”

“No, home, no”, diu Adrià. El lloc de pertinença no condiciona. Si de cas, “marca”. Per a ell, “és més important la cultura d’un país que el paisatge”. “Les idees més brutals les vam tenir al taller de Barcelona [el Bullitaller]”, i no pas al restaurant d’El Bulli.

–Però hi ha unes essències, unes arrels. Si El Bulli no hagués estat a la cala Montjoi, tu creus que la teva creació hauria estat la mateixa?–li posa en dubte Aguer.

–Hi ha molta gent que viatja per inspirar-se... Nosaltres vam anar al Chinatown de San Francisco i vam visitar seixanta restaurants...

Que no m’entenguin no m’importa: planteja tants problemes la creativitat que no hi penso”

–Dalí diu que només des de l’ultralocal arribes a l’universal. I per ultralocal entén el seu paisatge: l’Empordà –tanca Aguer.

En aquesta discussió, Serra pren el camí del mig: “És evident que tothom té les seves arrels, però després ja no té importància”. Perquè per al director de cinema “al principi tu ets el que portes dins i la gent que t’ha influït”, però després deixa de ser rellevant perquè el que has de fer “es torna molt complexe i requereix molta concentració i molta sistematització del coneixement”.

És clar que aquí hi ha un punt que xoca. Perquè Honor de cavalleria, una adaptació molt personal i minimalista d’El Quixot, Serra la va rodar a l’Empordà, un lloc que coneix molt més. “Vas filmar La Manxa a l’Empordà... això vol dir que hi ha unes arrels que es porten”, recorda Carol. “Això va ser casualitat”, respon el cineasta.

“Dalí deia que només des de l’ultralocal pots arribar a l’universal”

En tot cas, a Serra les paraules geni o genialitat li semblen “una mica excessives”, diu ell, per algú que crea o innova. Amb tot, creu que el repte de qualsevol artista és que cada obra que faci sigui original. O que aporti una originalitat nova sobre una originalitat antiga, “com afegint-hi capes”. I per a ser original millor no mirar què s’ha fet abans.

Adrià discrepa. Assegura que sempre mira el passat, “per una senzilla raó: per no copiar”. Aguer pensa que només pots innovar coneixent la tradició i trencant-la. No necessàriament, salten tant el cuiner com el director de cine.

Però, com s’és original? En el seu cas, Serra considera que és clau que sempre hagi percebut la literatura com a una disciplina molt superior al cinema. “Jo no tenia cap vocació pel cinema, però m’hi he dedicat”, diu, “i això et dona una actitud molt iconoclasta, perquè no m’ho prenia seriosament o no tenia la pressió d’haver de correspondre”. I llavors, passa el que Serra expressa, que inventa “tota una metodologia” que et porta “fins a les últimes conseqüències, una mica com el senyor Ferran”. “I el que fem no ho fa ningú més al món, no hi ha ningú més, ni una sola persona”, rebla.

La tramuntana era una putada, perquè la gent no podia sopar a la terrassa d’El Bulli”

El cuiner hi està d’acord. Però creu que per ser un geni calen altres ingredients. Primer, qüestionar-se l’statu quo (“vivim a Matrix”, diu després de desafiar al públic que expliqui quina és la diferència entre la fruita i la verdura), i després evitar ser dogmàtic, com sí ho és ell amb el futbol: “Jo soc del Barça... si li tallem el cap a un jugador del Madrid a l’àrea del Barça, no és penal”.

–Depèn si és intencionat–replica Carol.

–No, no. Mai no és penal a l’àrea del Barça –repeteix el cuiner.

Per crear és molt més important la cultura d’un país que el paisatge”

Serra dona suport al cuiner. Afirma que és bàsic evitar ser dogmàtic, “perquè et permet estar inventant tota l’estona”.

–T’importa que t’entenguin? –li pregunten a Serra

–No. És tan complicat resoldre els problemes que et planteja la creativitat, que no hi penso. I l’art no s’ha d’explicar: “Ell [Adrià] era el cuiner que més hi entenia al món... què vols anar a parlar amb gent que no hi entén tant...

En aquest primer Diàlegs Vanguardistes hi ha temps per filosofar i riure com un boig amb algunes de les intervencions. “Dalí reivindicava la bogeria”, havia subratllat Aguer ben començada la xerrada. I la directora dels museus Dalí sent al final de la trobada que el pintor té hereus en genialitat i bogeria en Adrià i Serra. “L’ombra de Dalí és allargada”, diu afirmant amb el cap.